dijous, 17 d’octubre de 2013

MAI NO PLOU AL GUST DE TOTHOM



No hi ha fades, però, ¿imaginem-nos que n’hi ha? Abans que res caldrà que ens ambientem, perquè les modes canvien i deixarem de banda les varetes màgiques, els vestits llargs i enfarfegats... Jo m’imagino els fantasmes amb barba i les fades amb faldilles curtes i ulls riallers, i amb els cabells com un xicot. Us en feu càrrec? Doncs som-hi.

Barcelona, 1973. Dilluns. Metros atapeïts de gent amb cara de son, autobusos de gom a gom, alguna velleta despistada que no acaba d’entendre on ha d’esperar el seu autobús. A la Marta (cabells com un xicot, faldilla curta, ulls riallers: vosaltres ja m’enteneu) sempre se li acut el mateix: “la gent, a Barcelona, semblen butllofes de sabó: sempre iguals, i sempre diferents. Mai no veus la mateixa, de gent als carrers, i les cares s’amunteguen i s’obliden, i acaba que ja no te les mires. Sí: ben bé com butllofes de sabó. I en canvi, tothom està avorrit de fer sempre la mateixa cara i cada dia el mateix treball, i menjar i dormir i dormir i menjar i...” La Marta, ja ho veieu, és una mica filòsofa, i una mica ingènua, i una mica saberuda, tot s’ha de dir. De vegades fica el nas allà on no la demanen, com avui. I és que ha vist un taxista amb cara de pomes agres, assegut darrera un retolàs de “lliure” que ningú, sembla, no veu. “Pobre home!”, pensa la Marta, i ja me la teniu dins del vehicle.

La cara de pomes agres s’il·lumina. Abaixa el rètol i mig es gira, somrient:
–On?
–Oh, no!... Enlloc. No vull pas anar enlloc, jo.
La cara il·luminada s’enfosqueix. Es gira del tot, enfurit.
–Enlloc? Dius que no vols anar enlloc? Doncs què redimonis hi fas?
–És que... veurà. Em dic Marta, jo.
–Ah! Et dius Marta! I qui t’ha dit que m’agraden les Martes, a mi?
–Jo... jo... No s’enfadi. M’ha semblat que estava trist, vostè, i per això he pujat. Podríem xerrar una estona, si vol. I, si vol, jugarem a vaixells!
La cara enfurida es desconcerta, no sap si riure o enfurir-se més. Diantre de mossa! A la fi decideix d’ablanir-se:
–Mira, tinc feina, jo. Hauria de tenir feina, vaja. Au, baixa, no tinc pas ganes de jugar, jo. Au, vés.
La Marta se’l mira, una mica decebuda. I aleshores es decideix.
–Vostè què voldria? Què li agradaria, ara, a vostè?
–Que què voldria jo? Jo, a veure què voldria? Doncs mira, voldria que tothom anés coix; no gaire, no: només una mica. Així tindria feina de dur-los amb el taxi. I vés-te’n, dimontri, ja n’hi ha prou, de fer l’ós!

La Marta se’n va. I el taxista també, amb l’esperança de trobar un indret més adient. Però, per la feina que hi ha, un cafè bé el podria fer, pensa. I baixa del cotxe. Aleshores se n’adona: va coix. “No és res, es diu.” “Tinc les cames enrampades de tant seure.” I vinga moure-les... Res. Va coix. S’esvera, mira al seu entorn: tothom coixeja. No gaire, només una mica.

Fa sol, fa molt de sol. “Aquest any no ha fet fred”, diuen la gent, i als bancs de les places els vellets fan petar la xerrada, reviscolats. Tothom sembla content. I seria un dia esplèndid, si no fos que ara els joves coixegen tant com els vells. La Marta va d’un cantó a l’altre, havent dinat, com sempre. Es gronxa una estona, i després vagareja alegrement, distreta, fent córrer una pedreta a cops de peu.

–Molt bonic!

La Marta s’atura, amb un surt. Molt bonic? Què vol dir aquell home? Però tot seguit se n’adona: la seva pedreta, de l’últim cop de peu, ha anat a parar damunt l’ampla sabata enllustrada d’aquell home indignat, que ni tan sols no mou el peu per fer-la caure. “Bé és prou gamarús”, pensa la Marta. Però no ho diu. S’ajup, l’arreplega i se la guarda a la butxaca. L’home se’n riu.
–Sí, guarda-la, guarda-la! Mai no se sap per a què podrà servir, una pedra!
–Sí. Mai no se sap –diu la noieta, una mica ofesa. I afegeix: –Porteu unes sabates ben elegants.
–Psè! Coses de la meva dona. Ara, que a aquest pas aviat haurem de dur espardenyes.
–Per ballar sardanes?
–No! Per ballar la padrina! –I afegeix, veient que la Marta no l’entén: –No ho veus, quin sol que fa? No es ven ni un paraigua!


–Veneu paraigües?
L’home es mira la Marta. Està grillada, aquella mossa? No en veu l’aparador ple? Els assenyala:
–No, mira. Els col·lecciono. Psè! Potser faran gràcia a algú, quan tindran cinc-cents anys.
Callen. L’home es mira una mosca, la Marta rumia. Es decideix:
–Voldríeu vendre paraigües?
–A tu, què et sembla?
–Voldríeu que plogués una mica?
–Voldria que plogués quinze dies seguits.
–No tant!
–Que no? Un mes, doncs. Voldria que plogués un mes!

Aquella tarda el cel es va enfosquir. Aquella nit va ploure. I tot l’endemà, i l’altre, i l’altre. Va ploure, exactament, un mes seguit. Els rius van créixer, es van endur els ponts. Els vellets es marfonien.

De mica en mica, tot s’anava normalitzant. Els carrers encara estaven enfangats i la lleugera coixesa general persistia, però es reprenien els treballs malgrat l’aire sòrdid i trist de la ciutat. El trànsit augmentava, i aquell dia, a la cruïlla de carrers que hi havia davant del col·legi de la Marta, hi tornava a haver l’urbà.

Ara esperaven aquests, ara esperaven aquells. Alguns s’impacientaven; hi havia mala lluna general. Un fins i tot va gosar tocar el clàxon, altres el van imitar i aviat allò va semblar un orgue de gats. Els únics que semblaven divertits eren els col·legials, que sortien tips de silenci obligat i de lliçons. Però l’urbà suava, i no pas de calor. La Marta ja hi va ser. S’esperà per poder passar i se n’anà de dret al costat de l’urbà. L’home es va exasperar:
–Vés-te’n d’aquí. Que no veus que és perillós?
I la noieta va anar al gra, en adonar-se de la urgència de la situació:
–Vostè què voldria?
–Que te n’anessis i que només hi hagués patinets.

I vet aquí la gran ciutat plena de patinets. Ni cotxes, ni trens, ni avions: només patinets inútils. A la quitxalla els va fer gràcia; però també se’n van cansar. Es va provar d’exportar-los, però com que la importació de cotxes era molt més cara, el dèficit era fabulós. Els diaris, els diaris estrangers, naturalment, n’anaven plens. Era el caos.

La Marta estava consternada. Passejava pensarosa per la plaça de Catalunya, i s’assegué en un banc, vora d’un noi que també semblava capficat. Se li atansà més. El noi es va girar. “Quina mossa més escarransida”, va pensar, i continuà amb el cap entre les mans. No estava per orgues. La Marta tampoc no tenia ganes d’enraonar gaire, però el xicot semblava un bon noi i aventurà la pregunta fatídica:
–Tu què voldries?



– Que no passessin més coses estranyes, vet-ho aquí. Res més.
Van callar. De sobte el noi va exclamar admirat:
– Has vist? Aquella dona que ha passat no coixejava!
Però la Marta ja s’havia allunyat, corrent, i ara aprofitava el llum verd d’un semàfor per travessar el carrer. Hi havia cotxes aturats! I la Marta anava a col·legi. Si no s’afanyava arribaria tard. I és que no han nascut ensenyades, les fades, tampoc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada