dimarts, 8 d’octubre de 2013

L’ESPANTAOCELLS



La meva habitació és al darrera de casa, a la banda nord, i a l’hivern és freda com una nevera. A l’estiu, però, és d’allò més fresqueta: només hi toca el sol a mitja tarda, de biaix. I, a més, no s’hi senten tant els cotxes, perquè dóna a un hort que em té el cor robat: encerclat de pisos, al bell mig de la ciutat, té una vida pròpia i independent. El mena un pagès meticulós, endreçat, que hi remena tot el sant dia: si no aspra les mongeteres, cava els enciams; si no rega, herbeja. No està mai desvagat.

Com que tinc la taula de cara a la finestra, i aquest curs he suspès l’anglès, em vaga de distreure-m’hi sovint. Però m’ha sorprès el canvi d’aquest any: hi ha un gran herbassar, una florida incontrolada de ravenisses i corrioles blanques, i només un trosset conreat de cebes colltorçades, una carbassera ufanosa... i para de comptar. “Això és que aquest home es fa vell”, he pensat. “Ja no pot treballar com abans.”

Però els canvis no s’han acabat aquí. Un bon dia –mentre espio els pardals que beuen al bidó que recull l’aigua de la pluja– m’adono de l’espantaocells: quadrat, amb quatre potes de fusta i un travesser més llarg com a braços. De fet, sembla una pissarra, i potser ho és: aquest home ho aprofita tot! L’any passat, l’espantall era una nina espellifada i tètrica, penjada d’un pal.

Els estius són pesats, quan no pots fer vacances. Costa, de llevar-se a l’hora, malgrat la calor esclatant i el brunzit d’algun mosquit inoportú. Però aquest matí em desperto de sobte, amb un ensurt: m’eixorda un brogit infernal que sembla a tocar del meu llit, amenaçador. M’aixeco de cop, amb els ulls encara lleganyosos.

–Què passa?

Vaig de dret a la finestra. A l’hort de sota, un buldòzer gegant, una maquinassa groga, s’obre camí entre l’herbassar. Com una fera afamada, clava els queixals al marge i n’escup les pedres un tros enllà. No entenc gaire bé què passa, però no puc treure els ulls de la bèstia mecànica. Observo les seves anades i vingudes una estona, enmig d’una gran polseguera sorollosa: fins i tot els vidres de la finestra tremolen i semblen vius, aterrits.

Tot d’una, la màquina fa caure l’espantaocells: queda de panxa enlaire i, llavors, m’adono que és un rètol. Llegeixo: “Construccions Vinyoles, S. A.”

Ara ho entenc... Me’n torno al llit, i em tapo les orelles amb el llençol. No ho vull sentir més! No vull quedar encaixonat entre blocs de pisos! Però el terrabastall continua, implacable.

L’endemà, m’ho vaig a mirar de prop. El pagès, que no he sabut mai com es diu, s’afanya a collir les cebes i els carbassons. També ha d’arrencar les cols. Fa una mena d’angúnia.

–Les mongeteres, no cal –em diu–. Tot just havien florit... em pensava que en podria collir alguna, però no han tingut prou temps.

Se’l veu tot trist.

–Això és pitjor que una pedregada, oi? –li dic, per fer-li saber que em sento solidari de la seva dissort.

–Deu vegades pitjor, noi –em diu, i remena el cap–. Arribarà un moment que haurem de menjar patates de plàstic... Però jo ja sóc vell, i, de fet, m’estimo més no veure-ho.

L’ajudo a traginar el cistell, ben ple. Quan passem per davant del portal de casa, s’atura, i m’omple les mans de carbassons tendres.

–Digues a la teva mare que en faci una truita.

I se’n va carrer enllà. Em sap greu, ara, de no haver-li demanat el nom, perquè potser ja no el veuré més.

Pujo a casa. Des de l’escala estant, ja sento el brogit que recomença.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada