dimecres, 30 d’octubre de 2013

La tardor perduda




L'estiu s'havia instal·lat al poble i no en volia marxar. Cada dia, un sol exuberant penjava del cel com una taronja encesa. Feia calor. Però l'octubre era ben entrat!

- Millor -deia l'alcalde- . Així no hem de pagar calefaccions.

- És cosa del canvi climàtic -deia el regidor de Medi Ambient, i arrufava el nas.

Un dia, una dona estrafolària va entrar a l'Ajuntament. Duia faldilles llargues i virolades, tenia els cabells arrissats i vermells, i una edat indefinida.

- Sóc castanyera - va dir -. Que puc fer la paradeta a la plaça?

- Castanyes? Amb aquesta calor?

- La tardor ha arribat -va dir la dona, enigmàtica. I va somriure amb els ulls, que eren de color de mel; i va somriure amb la boca ben vermella; però li faltava una dent.

- Ompli el formulari, senyora.

I la dona va escriure amb un posat concentrat i una punta de llengua fora, com fan els nens.

- No ha posat el nom! - va exclamar el burot, contrariat.

- Tant se val... -va dir la secretària.

- Quina ferum! -va dir el burot, quan la dona just havia tancat la porta.

- Només és olor de fum - va dir la secretària. A mi m'agrada!

Aquell dia, a la plaça, sota un sol inclement, la gent s'aturava a veure la paradeta insòlita: sabons artesanals, espelmes de color groc i taronja i torrat, collarets de llavors, quadrets de flors i fulles seques...

- Això no són castanyes, senyora - li va recriminar el burot, malcarat.

- La tardor ha arribat - va repetir la dona, i va somriure.

Cal al tard, la pretesa castanyera va embolicar les seves pertinences en un mocador de farcell, se'l va carregar a l'esquena i va fer via cap a l'estació del tren. Mentre caminava, els núvols s'havien aplegat a ponent i feien i desfeien colors.

Aquella nit va ploure, seguit, i la terra eixuta xuclava la saó, assedegada. Els bolets, secretament,  van treure el nas rodó als marges. Feia un aire net i fresquet. Inexplicablement, tots els arbres lluïen, de cop, vermells i grocs inèdits.

Però el que més va agradar i sorprendre la gent va ser aquella oloreta de castanyes torrades que omplia les places i els carrers. Tothom va buscar en va la castanyera. No la van poder trobar enlloc...però la tardor, finalment, havia arribat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada