dimarts, 22 d’octubre de 2013

BOMBOLLES



Sovint, per dissimular la impotència que sento davant d’aquest estrany fenomen que s’anomena ciutat, penso –pensava– que la gent són bombolles de sabó. No res, penso –pensava–: “no són sinó bombolles anònimes que es mouen i que no veuràs mai més.” I llavors ja em resultava fàcil, anar a la meva i repartir empentes quan convenia o cops de colze enèrgics per poder entrar, o sortir, o poder quedar-me dins el metro. De petita, no era pas així, era molt més bleda i considerada. No sabia caminar pel carrer sense saludar les persones que em passaven pel costat, com fèiem tots al poble: i tot d’homes i dones aqueferats es giraven sorpresos perquè no em coneixien. Però l’he ben apresa, la manera de ser ciutadana. Vaig assajar davant del mirall un aire de tant-se-me’n-dóna elegant i desmenjat, i em vaig adonar que, per guanyar temps, calia sotjar el canvi verd-vermell del semàfor dels cotxes, i no pas el vermell-verd del que està al nostre servei. Abans em pensava que els transeünts veterans els oloraven, els semàfors, perquè no comprenia com podien endevinar que estava a punt de canviar.

Com que camino molt de pressa, m’entrebanco amb la gent i a cada topada involuntària penso –pensava– que potser ja ens havíem fos, bombolles com som, amb el contacte. I, a l’autobús, si la teva mirada s’encreua amb la d’algun altre per atzar, tots els colors de la bombolla s’inquieten i es barregen i s’ennegreixen, com si els desordenés un cop de vent que fa esclatar el petit equilibri i ens fa girar ràpidament els ulls.

Pensava. Perquè d’ençà de l’avaria de la línia tercera del metro, un migdia que anava ple de gom a gom, torno a tenir esperança. M’hi vaig encabir dificultosament, malhumoradament, com sempre sense poder seure, i amb un braç estirat per damunt dels caps de tots aferrissant-me a la barra, com un nàufrag a la fusta que no el deixarà ofegar-se.

Va ser abans de la tercera parada. Un grinyol llarg, i el metro es va aturar com una serp cansada que hagués de mudar de pell. Sorpresa, preguntes, lamentacions, retrets, queixes: semblàvem un formiguer esverat, tots encallats sota terra. Ens van tranquil·litzar. Que ningú no s’esverés. Que tot s’arranjaria. Que era qüestió d’una horeta, només. Una horeta! Per a tots, ciutadans apressats com cal, una horeta era quasi tot el repòs del migdia, però de mica en mica ens vam fer pagues que no hi guanyaríem res, lamentant-nos, i que potser no s’ensorraria el món, al capdavall.

 Vam decidir que calia dinar, poc o molt. Una bona senyora carregada amb una bossa enorme de taronges en va començar a repartir i més enllà algú oferia galetes. De tabac n’hi hauria hagut molt, però tothom va entendre que havíem de conservar una mica net l’aire escàs que respiràvem, per si la reparació s’allargava més del compte. Tothom deixava seure tothom, i els més joves férem rotllana a terra. Algú que duia una guitarra va començar tonades prou conegudes, i aviat allò era una festa, encara més alegre per inesperada. Quan per fi es va adobar l’avaria i vam arribar a la parada més pròxima, vam sortir  del curt captiveri amb unes cares de pasqües que cap dels qui eren a l’andana no encertava a comprendre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada