dissabte, 12 d’octubre de 2013

ARBRES DE PAPER




Una vegada hi havia una ciutat feliç, amb casetes blanques i boscos al voltant, amb arbres a tots els patis i carrers. La gent era senzilla i no es complicava gaire la vida. Si en Pau volia comprar un sac de patates a en Pere, posem per cas, aquest li’n demanava dos cistells de peres, o de prunes, o un grapadet de diners, però el tracte era directe i amistós. A les botigues els comptes eren tan poc complicats que sovint n’hi havia prou amb els dits de cada mà per calcular –dos i dos són quatre i quatre i sis són deu– i no embolicaven res, perquè ningú no tenia vergonya d’anar amb una col a la mà, per exemple. Que naixia un menut? Doncs repicaven les campanes i es feia una festa; res de registres civils, noms i cognoms gairebé imposats. Si un es deia Gras, l’altre es deia Prim, o Fusta, o Riu. Tothom s’entenia. Però les coses van canviar.

Els més vells diuen que tot va començar el dia que va arribar un senyor que venia màquines de fer glaç, i que volia diners a canvi i no pas qualsevol altra cosa. Un pilot de diners que ningú no tenia aplegats, però va obligar a firmar una colla de papers que volien dir que pagarien més endavant. El costum es va generalitzar i tothom volia més i més coses. Ara, a les botigues, tenen una maquineta amb una ratlla de paper, per fer números, i ho emboliquen tot amb papers llampants. (De vegades, doncs, no saps gaire què t’enduus). Abans, a l’escola, tenien uns quants llibres per a tots, propietat de tots: en compraven de nous, de tant en tant, i tothom se n’aprofitava. Però ara cadascú se’ls ha de comprar, cada any diferents i, fins i tot, cada any són diferents per a una mateixa edat, o sigui, que els del germà gran no serveixen després per al germà petit. Tot és molt car i tothom es fa uns grans tips de treballar. La revista local, on abans col·laborava mitja ciutat, ha crescut, monstruosa, empeltada d’anuncis que ofeguen les planes interessants. A les parets, també, hi ha gruixos considerables d’anuncis de tot de coses noves: màquines de rentar plats, màquines de rentar màquines de rentar plats, màquines de rentar màquines de rentar màquines de rentar plats...

Tot aquest muntatge frenètic necessita, cada cop més, muntanyes de paper: calen anuncis, albarans, certificats, instàncies, un embalatge cada vegada més complicat. A la ciutat hi ha una impremta que ja no dóna l’abast. Però el més greu és que la fàbrica local de paper necessita cada vegada més arbres. (“Els papers es fan dels arbres”, diuen ben clar els llibres, tan nous, dels escolars). Han talat els boscos i els arbres petits ja no arriben a créixer. D’altra banda, als carrers, el automòbils els van fer desaparèixer, ja fa molt temps.




La gent en té nostàlgia. I els comercials més barruts, que són els qui fan més diners, l’aprofiten: com que no hi ha ombres i tothom compra para-sols de paper, han fet para-sols amb branques i ramatge, amb grosses fulles dibuixades, amb flors. Les pròximes i efímeres edicions de llibres escolars, aviat, hauran d’invertir una afirmació que semblava categòrica. Perquè els arbres, ara, es fan de paper.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada