dimecres, 18 de setembre de 2013

VIATGE AL FUTUR




El dia que vaig fer deu anys, em van regalar força coses. Els meus pares, el darrer disc del meu conjunt preferit, que feia dies i dies que gruava; la meva germana, un cocodril blau i llampant, de drap, que havia guanyat a la tómbola; i l’àvia, el pastís, amb deu espelmetes de guspira: d’aquestes que es tornen a encendre soles, després d’haver-se apagat.

Va ser un bon dia. Em van deixar triar què volia per dinar, i l’àvia em va fer el llit d’amagat de la mare, que vol que me’l faci jo. “Només avui, Albert”, va dir, i em va picar l’ullet.

Aquella tarda, vaig jugar a futbol amb els meus amics. Quan vaig tornar a casa, suat, l’àvia ja se n’anava. I encara em va donar diners, que jo vaig fer veure que refusava educadament. “Però han de ser per a un llibre”, va especificar. L’àvia ja ho feia sovint, això.

Jo vaig ser força honrat, i quasi m’ho vaig gastar tot en un altre llibre del Joles Sennell, que és el meu autor preferit. Havia començat a llegir-lo amb Orxata d’ortigues, i des de llavors que li feia confiança; perquè en els seus llibres hi ha tot de coses divertides: gent que travessa miralls, llapis fantàstics... sempre hi passen coses esbojarrades.

Aquell vespre, però, vaig trobar un altre paquet a la capçalera del llit, molt ben embolicat amb paper de xarol vermell, i amb un llacet rinxolat i tot, i una targeta: “De part de tots”. Caram. Sí que eren esplèndids, aquest any. El vaig obrir a poc a poc, tot sol i traient una mica la llengua, assaborint la sorpresa. Però a dins hi havia... un davantal? Sí, sí. Un davantal blanc, d’aquests que són impermeables per la banda de dins, amb unes grans lletres vermelles: “I TU, QUE NO AJUDES?” Vet-ho aquí. Molt clara, la indirecta!

L’endemà el vaig estrenar. La mare, a l’aguait, em va anar apilant els plats bruts, i em va organitzar una mica aquell desori de cuina.

–Et lligaré la bossa de les escombraries, i t’encendré l’escalfador. Si et sembla bé, et tocarà de rentar els plats dos dies a la setmana.

Quan va ser fora, em vaig mirar la cuina com si no l’hagués vista mai: vaig obrir i tancar els calaixos i armaris, i em vaig fer el càrrec d’on eren les coses. I m’hi vaig posar, no gaire convençut.

Segurament, hi vaig tirar massa detergent, a l’aigua tèbia, perquè, només de remenar-la una mica, va fer tota una muntanya d’escuma. “Que divertit”, vaig pensar, més que res per animar-me. I vaig començar a fregar els gots, que es veu que és el que s’ha de rentar primer.

Entrava una mica de sol de biaix, per la finestra. Cada bombolla era com una piloteta irisada, amb tots els colors de l’arc de Sant Martí que s’hi bellugaven. M’hi vaig encantar, i no vaig poder resistir la temptació d’agafar una palla de refresc i un got ple d’aigua sabonosa, i començar a bufar: les bombolles, fràgils, naixien a la punta de la palleta, i llavors emprenien un vol indecís.

Aviat vaig trobar que, bufant, podia fer sortir unes bombolles molt grosses. En vaig aconseguir una, sobretot, que feia ben bé un pam d’amplada, i que semblava una cúpula misteriosa: com si fos el sostre hermètic d’una ciutat futurista, que retingués l’oxigen, vaig pensar, i recordava vagament, barrejades, diverses pel·lícules de ciència-ficció.

A la bombolla-cúpula, els colors hi nedaven sinuosos, com onades planes, i s’anaven enfosquint.

–Entra ara –em va dir una veu imperativa i metàl·lica.

Era la meva àvia. Asseguda en una mena de tron resplendent, i vestida amb una granota blanca molt llampant. Però semblava més prima... i més jove.

–És clar, noi –va respondre, i llavors em vaig adonar que encara no havia formulat la pregunta. Però ella endevinava els meus pensaments–. Viatgem a una velocitat considerable, aquí. Si el moviment s’accelera, el temps va més a poc a poc. Que no us ensenyen res, a l’escola?

Vaig mirar al meu voltant. El sostre cúpula, ara, era completament transparent, i podia veure, ben nítides, les estrelles. Semblava de nit.

–Ni de nit ni de dia –va respondre l’àvia, de nou. Encara no hem arribat a l’òrbita adequada.

M’hi vaig voler acostar. El tron era lluny, al capdamunt d’una gran escala, i la seva veu ressonava. Però quan vaig aixecar el peu, vaig sortir disparat enlaire. L’àvia va riure.

–No hi ha gravetat, aquí –em va explicar, però la veu era diferent, més pròxima.

–No hi ha ganes de treballar, avui? –va dir la mare, de nou.

Em vaig desvetllar. Tenia les mans ficades a la muntanyeta d’escuma, que gairebé s’havia consumit, i se m’havia adormit dolorosament el peu dret.

–De seguida acabo, mare. És que m’havia distret.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada