dimarts, 17 de setembre de 2013

UNA PARADA AL MERCAT DEL TRASTO



La Mireia no hauria gosat mai. Però, és allò de les circumstàncies: t’imagines les coses d’una determinada manera, les dibuixes mentalment i, a l’hora de la veritat, la realitat és ben bé una altra. Això ens passa a tots, però, a la Mireia, imaginativa de mena, fantasiosa, li passava gairebé sempre. No se’n sabia estar, d’imaginar-se com serien o com anirien les coses; i llavors es trobava ben decebuda: de les notes tan brillants que no aconseguia, de les vacances tan meravelloses que resultaven avorrides, o de l’excursió a ple sol que havien de fer amb una plugeta persistent.  

Però, per una vegada, aquesta rutina es va invertir. Clar i net: la realitat va resultar més apassionant que la imaginació.
Si en feia, de dies que hi pensava! Perquè, si el simple mercat setmanal ja era una petita meravella atapeïda de gent, d’objectes, de veus i de colors, aquells encants la superaven àmpliament. Feia dos anys que es celebraven, a Torelló, durant el mes de maig, gràcies a la iniciativa, ben original, d’un “equip de gresca” incansable. I és que, a Torelló, aneu-hi quan vulgueu: a ple estiu o a mig hivern, que sempre hi trobareu espectacles programats, o festes de carrer, o exposicions, o cursets per a tota mena de gent de tota mena de matèries.
Els encants, doncs, li tenien el cor robat. Els feien a la plaça Vella, i tant podíeu trobar-hi antiguitats a poc preu (nines, estris de cuina, peces de ferro o de ceràmica) com trastos en el sentit més estricte i pejoratiu de la paraula: sabatilles velles, joguines de plàstic mig desmuntades, salers, cafeteres, jerseis, llits, cadires de tres potes... o una tassa de vàter convertida en recipient de corbates.
L’Anna i el seu germà hi feien parada, també aquest any, de tot allò que havien pogut arreplegar als calaixos oblidats de l’àvia, a les golfes de casa seva... i fins i tot es venien treballs manuals fets a l’escola, de quan eren petits: dibuixos fets d’arròs i pasta de sopa, o cases precàries edificades amb escuradents i guarnides amb jardinets de serradures verdes. Li van ensenyar tot el que havien reunit, un dia que ella va passar, tornant de l’escola, per casa seva. L’Anna i el Toni sí que ho eren, de decidits! Ella, ja us dic, no hauria gosat mai.
Però el Toni, aquella nit, es va despertar tot vermell i tremolós: tenia febre. Angines, va dir el metge, l’endemà. I ja em teniu la Mireia, vulgues no vulgues, camí dels encants acompanyant l’Anna, de bon matí, aquell diumenge. Tota contenta, però encara una mica vergonyosa.



Hi van arribar esbufegant, carregades com anaven de bosses i cabassos i draps per fer l’estesa al tros de la vorera que els assignessin. Els organitzadors els van donar el número 7, i una llibreta per apuntar les vendes i el preu aconseguit en cada ocasió. Perquè l’art de regatejar, o de fer-ho veure, era un dels al·licients d’aquell mercat.
Feia un dia rúfol. A primera hora, roinejava i tot, però llavors havia sortit un sol molt tímid, blanc com un terròs de sucre dintre la boira. Estaven enfeinades, però. Ni ho veien, que la boira es dissolia lentament, mentre arrengleraven els estris a l’esquifit espai que els havien reservat. Perquè cada any hi havia més parades.
A dos quarts d’onze, més o menys, el sol ja escalfava una mica, i la gent, encuriosida, es repartia força equitativament entre les diverses parades, el servei de xocolata i coca i una original “taverna” instal·lada a la placeta més petita i encisadora de Torelló, on sembla que el temps s’hagi aturat. Però que ara lluïa de debò, guarnida amb banderoles de paper, equipada amb taules i cadires curosament arrenglerades i, fins i tot, animada amb la presència d’un acordionista.

A les dotze havien venut: un cendrer, a una àvia, per cinquanta cèntims; una sopera, a la veïna del tercer segona, per un euro cinquanta; mitja dotzena de culleres d’alpaca a la senyoreta de Socials per un preu especial de vint-i-cinc cèntims; i un got escantellat, per deu cèntims, a una seva companya de classe. L’import total, però, ja no el tenien, perquè, a mesura que venien, compraven. És a dir: la Mireia i l’Anna –un cop cada una– corrien a gastar-se, a les altres parades, tot el que anaven guanyant. I així la seva parada, lluny de fer-se més petita, es renovava constantment: van adquirir un telèfon de joguina, un gerro petit, un braçalet de plàstic, un àlbum de cromos, dos cabdells de llana blava... la majoria de coses, les tornaven a vendre al cap de poca estona, més o menys al mateix preu.
La subhasta d’una màquina de batre –d’aquelles vermelles, antigues, amb una llarga xemeneia per escopir la palla– estava prevista per a dos quarts d’una. I la Mireia i l’Anna no s’ho volien pas perdre. N’estaven una mica tipes, de la seva parada. Feia calor i, a més, la gent, cada vegada més nombrosa, gairebé els passava pel damunt. Els feia molta mandra, tornar a casa carregades... però l’Anna va tenir una idea genial.
–Ens vendrem la parada! Tota sencera!
No va pas ser ben fàcil, potser perquè la resta de venedors n’estaven, com elles, una mica tips. Però el Xevi, un noi de la seva escola, una mica més gran –feia setè– els la va comprar per vint euros.
–Em sembla que ens estafes –li va dir l’Anna–, però, com que tenim pressa, no cal parlar-ne més.
Es van quedar, això sí, el gerro petit i els cabdells de llana. I amb els vint euros van comprar una torratxa de flors per a la mare –a un noi que havia tingut la paciència de plantar-ne les llavors, per muntar la parada de flors– i un bon feix de Cavalls Forts vells per al Toni.
La màquina de batre no la van comprar. No pas perquè no els fes gràcia, però.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada