dilluns, 16 de setembre de 2013

UNA MANDRA INFLABLE




Aquell dilluns, la mandra em va arriscar. Ja se sap que, els dilluns, és Sant Tornem-hi, que és un sant amb pocs devots; però és que a més, des del llit estant, ja vaig veure que per les escletxes de la persiana amb prou feines s’escolaven les escorrialles d’una llum malaltissa, sedassada per un bon tou de núvols. O sigui, que no feia sol. I m’hi vaig tombar.
Quan vaig fer aquest gest, la mandra també s’hi va posar bé. Era una mandra flonja i tèbia i peluda com un osset que tenia quan era petit. Jo m’hi vaig ben arraulir. Però llavors la mare va obrir la porta de l’habitació d’una revolada:

–Eduard! No veus que faràs tard a l’escola?

Renoi, quin ensurt. Amb penes i treballs, vaig apartar aquella mandra tan efusiva, que no parava de d’abraçar-me i que era enganxosa com un xiclet. Però, no us penséssiu que és un dir, això, no: perquè, literalment, no me’n vaig poder desempallegar. Si me la treia de la cama, em quedava colgada als dits; si me la volia arrencar amb les dents, m’omplia tota la boca com si fos una bola de cotó de sucre. I era tardíssim!

–Eduard, jo me’n vaig a treballar –em va dir la mare, des del passadís estant–. Escalfa’t una mica de llet; no te’n vagis sense esmorzar.

Així, doncs, em vaig haver d’encabir la mandra com vaig poder: sota l’aixella, i ben premsada per la camisa. Em vaig mirar al mirall; quedava força dissimulada.

Al carrer, havia de caminar amb el braç una mica aixecat, i havia de fer veure que em subjectava la corretja de la motxilla, plena de llibres que no havia estudiat. Una creu! Però, a l’escola, encara va ser pitjor, perquè aquella tebior constant m’aclucava els ulls i em feia badallar constantment. Havia de fer un esforç terrible per entendre alguna cosa, sobretot a l’hora de llengua. Perquè, justament aquell dia, la mestra explicava el tema de les conjugacions dels verbs, que és més avorrit que la lectura de la guia telefònica.

I llavors me’n vaig adonar: quan feia l’esforç d’escoltar, la mandra se’m feia petita, com una piloteta de ping-pong; però quan, vençut, aclucava els ulls, es tornava a inflar desmesuradament, com una gran esponja plena d’aigua.

No sabia pas què fer-hi. Vaig anar passant dies i dies així, sense pena ni glòria, carretejant aquella mandra inflable i enutjosa que, vulgues no vulgues, se m’havia arrapat un dilluns nuvolós.

I, coincidència o no, la solució se’m va presentar un altre dilluns, quan ja feia tres setmanes justes que vegetava arreu, i els pares ja començaven a estar preocupats. La solució, dic, ja es va insinuar de bon matí, perquè feia un sol radiant i esplendorós, i la mandra se’m va desinflar com si l’haguessin punxada amb una agulla. Però encara no s’havia fos, i el braç em feia, com sempre, una mica de mal.

La solució definitiva es deia Laura. Vull dir que, aquell dilluns, va aparèixer la Laura, que és la noia que m’agrada més, a la biblioteca, on jo em barallava en un combat desigual entre la mandra, reinflada, i les maleïdes conjugacions verbals.

–Està ocupat, aquest seient? Va dir la Laura, com si sortís directament d’un meu somni.

Jo em vaig tornar vermell com una cirera acabada de collir; li vaig dir que no, és clar, i ara, seu, seu. I ella també es barallava amb les conjugacions, precisament. Ens hi vam posar plegats.

La mandra, esquifida com una engruna de pa, em devia caure pel carrer mentre acompanyava la Laura a casa seva. I no m’ha amoïnat més, de moment.

Ara, en canvi, tinc una mena d’embadaliment que a vegades em fa pessigolles a l’estómac, quan penso en la Laura. Però això ja és una altra història.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada