dissabte, 7 de setembre de 2013

UNA FERMESA TRANQUIL·LA


Porta una camisa blanca, amb quadrets de color lila, pantalons texans i sabates esportives. Encara té la pell del color del sol de l’estiu, i els cabells una mica més llargs. És molt alt, i les mans ja semblen d’un home, però la cara és de nen, i els ulls, brillants, són confiats i sincers. Riu d’una manera franca, per qualsevol cosa, i parla amb una veu greu d’adolescent, que encara li costa de modular. A vegades li surt un gall ben inoportú.

Cada setmana va de Terrassa a Barcelona amb tren, aquest any, amb dos companys més. Estudia violí al Conservatori, en contra de l’opinió del seu pare, que voldria que es preparés per dirigir l’empresa familiar. Però el noi no en vol saber res. La música és la seva gran passió.

Ha fet moltes vegades aquest trajecte, amb el cotxe de casa, però el tren encara és una novetat. El tren i, sobretot, el fet d’anar sol. Li agrada seure d’esquena a la marxa del tren, i veure com Terrassa va quedant lluny, amb la Mola cada vegada més grisa i petita. Terrassa, les Fonts, Rubí i totes les petites estacions properes a Barcelona, ajardinades i polides: la Floresta, Valldoreix... Després el tren travessa la muntanya, com un gran talp. Sempre li sembla que surt d’una llodriguera, quan arriba a la Plaça de Catalunya, amb aquell esclat de colors i de moviment.

N’està content, d’anar i venir, cada setmana. Veu gent nova, carrers diferents. Terrassa, tan gran com és, se li va fent petita.

Només li sap greu una cosa: i és el fet de no poder-se pagar els estudis, encara. Voldria demostrar-li, al seu pare, que la decisió d’estudiar música no és un rampell, només. Que ho té ben meditat, i que n’està segur.

Avui fa un dia clar, excepcionalment net, amb un bri de vent fred que recorda la proximitat de la tardor. El cel sembla acabat d’escombrar.

S’arriba al quiosc, a comprar el diari. I llavors s’adona, amb horror, que no porta la cartera: la hi han pispada! Queda ben aclaparat. No sap què fer. L’esclat de color i de trànsit, ara, és un xuclador que no el deixa pensar. Camina d’esma. Només té una idea fixa: no vol demanar més diners a casa. De cap manera.

Travessa a la Rambla pel pas subterrani. Allí, a la rodona del metro, tocant a l’escala mecànica, hi ha una colla de nois, no gaire més grans que ell, que improvisen un petit concert. Hi ha força gent, al voltant.

Ell també s’hi acosta. No ho fan gens malament. Tothom escolta, en silenci.

I llavors, amb un rampell sobtat, el noi treu el violí i s’acosta al grup, sense dir res. Només comença a tocar. Sap aquella peça; l’ha assajada moltes vegades.

Els altres se’l miren. Però continuen tocant. Quan acaben, la gent aplaudeix. Plouen unes quantes monedes. Ell explica el seu cas als nois.

–...I no vull haver de tornar a demanar diners. Perquè llavors em sembla que no hi tinc cap dret, a pensar d’una manera diferent.

S’entenen aviat. Hi anirà cada matí, a la mateixa hora. S’ho pot combinar, amb les classes.

Econòmicament, més aviat les passa magres, aquella setmana. Però és una experiència enlluernadora. El dissabte, mentre refà el camí de casa seva amb el tren, tranquil, i veu la Mola, tan familiar, que s’acosta, i la seva vella ciutat, fidel, pensa que està content de tornar-hi. De poder-hi tornar sempre.

Aquell diumenge, havent dinat, quan arriba l’hora temible en què el seu pare reprèn el tema obsessiu del seu futur, i li torna a augurar una sort incerta, ell, per primera vegada, ja no es sent molest, sinó confiat. No s’hi enfada.

–No ho veig ben bé així –respon. Però avui prova d’explicar-ho, sense cap rancúnia a la veu. Només amb una fermesa tranquil·la.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada