dijous, 5 de setembre de 2013

UNA ALTRA PILOTA


-          Una altra pilota!...aquestes criatures!

La senyora Pepeta va acabar de sucar, amb parsimònia, la magdalena a la llet. En va assaborir l’olor i el sabor i el record, malgrat no saber res de Proust, i va començar a rumiar que no trigaria gaire a sonar el timbre. Allò la va tenir alerta, expectant, mentre  acomplia el petit ritual de cada matí: rentar la tassa i el platet, passar el drap de la pols, fer el llit, engegar la rentadora (que s’havia anat rovellant...). Tot, a la casa, s’havia fet vell, com ella; els anys havien passat en una volada.

No es va acostar al pati minúscul, on la pilota vermella feia un contrapunt de color viu a l’hortènsia desmesurada, que havia envaït tot l’espai. De fet, feia dies que ja no hi baixava. Les escales li resultaven un turment. Havia d’ingressar aviat a l’hospital...En pensar-ho, el pit se li va oprimir de nou, com si unes tenalles invisibles li pincessin el cor.

Va refer la maleta, per enèsima vegada. Començava a fer calor, i la bata blava i apelfada no era gaire escaient. Però no en tenia d’altra, i no era pas moment de despeses alegres...ja faria el fet.

Llavors van trucar al timbre, amb molta insistència, amb molta urgència...aquestes criatures...!

Ho sabia, però els ho va deixar dir.

-          ...si ens deixés recollir la pilota...ens sap greu...

-          Vosaltres mateixes: ja sabeu el camí.

La Núria i la Marta (rossa i baixeta l’una, alta i morena l’altra, eixerides totes dues), van mormolar alguna cosa imperceptible i es van precipitar escales avall del pati, amb tanta facilitat com els pardals que saltironejaven a la teulada.

-          Gràcies!

-          No s’ho val...què fa la vostra companya, la Berta? Ja se li ha curat el braç?

Les nenes, però, ja no la sentien. Tenien la pilota (d’això es tractava) i se’n tornaven a l’escola, corrent, deleroses d’esgarrapar encara alguns minuts de pati.

Allò era continu. Inconvenients de tenir una casa tan a tocar de l’escola. La paret del seu pati interior llindava amb el pati d’esbarjo de les criatures, d’on arribaven crits i aldarulls puntuals cada matí, cap a les onze. Crits, aldarulls i pilotes. Blaves, vermelles; petites, grosses... Una vegada, n’hi va tenir una durant quinze dies seguits, sense que ningú passés a recollir-la. Al capdavall, va ser ella mateixa qui la va dur a l’escola, un dia al vespre, quan ja no hi havia ningú. La va deixar caure a través de la porta enreixada...ja la trobarien.

L’estada a l’hospital va ser més dura i més llarga del que es pensava. Va arribar a pensar que no en sortiria, d’allà, sola i oblidada de tothom, amb el cos baldat com un espantall; ben bé com un espantall, amb cames i braços de fusta.  

Però se’n va sortir. Va tornar a la caseta plena d’olors (“Ven la casa i vés a una residència, dona...” li deien els nebots, indiferents) i de mica en mica això la va tornar a la vida. Fins i tot va baixar al pati, de nou, i va regar abundosament l’hortènsia enorme, que envaïa la paret de l’escola veïna.

I llavors la va veure. La pilota inevitable, és clar!...va somriure. Des que podia tornar a baixar i pujar escales, la vida li semblava més amable. La va recollir...i  es va adonar del paper que duia enganxat,  maldestrament, amb moltes voltes de cinta adhesiva, que feia de mal desenganxar.

La va dur a dalt, i es va asseure a la galeria, al costat de la tauleta de vímets i vidre. Va treure les tisoretes del cosidor i va desfer a poc a poc el paper quadriculat i arrugat...

“Senyora Pepeta, esperem que es posi bona aviat, i gràcies per tornar-nos tantes pilotes”.

La lletra era grossa, infantil, curosament cal·ligrafiada, i hi havia una colla de signatures: disset.

Se li van aigualir els ulls. Vés ara! Quins acudits, les criatures...!

Va mirar el rellotge de la cuina: eren gairebé les onze del matí. No trigaria a trucar, el timbre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada