dilluns, 9 de setembre de 2013

TOT ESTÀ BÉ


Hi ha dies en què no sé què fer dels meus tretze anys. Perquè això no és ser gran, però tampoc petita. I a casa, si per exemple dius: “Voldria sortir, avui”, et marquen una hora de tornada implacable: “A les nou!” En canvi, si te’n vols anar amb bicicleta, havent dinat, resulta que la mare et diu: “Et toca rentar els plats, avui, maca. Ja ets una mica gran!”

O sigui, que no sé ben bé què sóc, i de tant en tant tinc el dia trist, com avui, i això que fa un sol espaterrant. He agafat la bicicleta –“On vas, criatura, al pic del sol!”– i me n’he anat al meu refugi: el parc de Vallparadís. Ajec la bicicleta al marge, i observo de nou el paisatge tan conegut: els plàtans hi fan un sostre de fulles alt, però compacte, que t’aïlla del brogit. La remor dels cotxes arriba esmorteïda, i la fressa de les fàbriques, llunyana, pot passar per un zumzeig d’insectes, persistents. És una fondalada solitària, una mica feréstega, una mica deixada. Però pots fer veure que no veus els paperots, i el xipolleig de la font, i buscar amb el ulls, entre les fulles, les esglésies enfilades de Sant Pere, menudes i immòbils, impertorbables.

No sé per què no estic bé enlloc. Totes les coses sembla que tinguin una funció ben precisa: les pedres mil·lenàries de les esglésies, damunt meu; l’aigua tranquil·la de la font, i fins i tot aquesta sargantana de color de pedra amb molsa que pren el sol a la paret.

M’enfilo amunt. A la Cartoixa vermellosa i imponent, també les flors minúscules però llampants –un esquitx rosat– en tenen prou d’una engruna de terra a la paret i d’algun xàfec escadusser, per sobreviure. I l’heura s’hi arrapa amb una tenacitat exuberant, ben decidida.

Tot té el seu lloc, i tot és bonic. Els núvols, esparsos, acompleixen una vida efímera, es fan i desfan a caprici del vent. Només jo carretejo l’estranyesa del meu cos, com un gran cargol: els braços massa llargs, el nas massa gros, els peus enormes, els cabells estirats: sóc ben bé com un pal d’escombra. I a més tinc aquests granets odiosos de la cara, persistents.

Un nen juga a enfilar-se a les arcades gòtiques i desemparades, que sembla que enyorin uns altres temps. Les cares hieràtiques i esquerpes dels capitells sembla que se’l mirin amb retret.

Miro d’oblidar-me, però no puc. Tot sembla un mirall que es riu de mi.

De vegades, com avui, només tinc unes ganes irresistibles d’estar ben sola, d’amagar-me, i el que més m’aquieta és la contemplació de les coses immòbils: aquestes pedres enigmàtiques, suaus, cansades, amb els rosats i els vermells de les llepades del sol i de les ombres que hi rellisquen. M’agradaria ben bé ser una pedra tranquil·la, o un trosset de núvol sense angoixa: esfilagarsat pels dies, bressolat i daurat de sol.

Les coses quietes m’aquieten, sí; però també tinc ganes de fugir. Agafo la bicicleta d’una revolada, travesso el parc polsegós i me’n vaig carretera de Rubí enllà. El sol em bufeteja, però jo afluixo les mans dels frens i sento l’aire a la cara, calent, però lliure, que se m’emporta els pensaments.

De tornada, ja em sento més tranquil·la. Als carrers de vora casa, la bicicleta sotragueja damunt l’empedrat, i la fúria del sol sembla que torni les cases més petites. Però aquesta calor implacable també m’ajuda a no pensar en les coses que m’obsessionen.

De sobte, un gosset travessa el carrer, imprudent. Faig una maniobra estranya, per esquivar-lo... i ja sóc per terra. Ni m’he adonat que queia. M’aixeco ben confosa, avergonyida, però sencera. El gosset continua el seu camí: s’ha quedat tan ample.

Jo provo de redreçar la bicicleta, i ja veig la cara del meu pare, i les lamentacions de la mare i els planys de l’àvia. Tinc el dia, avui.

Però llavors sento una veu greu i divertida al meu costat:

–Que t’has fet mal?

Aixeco el cap. És un noi molt jove amb granota blava de mecànic, força ennegrida, de cabells negres rinxolats i ulls molt brillants. No sé de què el conec.

–No, em sembla que no.

M’explica que venia a la meva escola, però que ja fa dos anys que ha plegat. És molt més alt, ara, i té una ombra de bigoti i un borrissol de barba.

M’ajuda amb la bicicleta. Té el manillar tort, i una roda rebentada.

–Saps què? Val més que me la deixis. Si no, a casa teva potser et faran un raig de crits.

Em fa riure, la seva expressió. Bé, sí, d’acord. No sé com agrair-li-ho. Quedem que l’endemà hi tornaré, per recollir-la. Me’n vaig a peu.

I llavors passa alguna cosa. Mentre camino sota el sol, sento la seva mirada a l’esquena, com una mica d’esgarrifança dolça que em fa sentir bonica. Miro al meu voltant, i tot està bé: els arbres, les cases, els núvols esparsos d’aquest cel tan blau. També tinc el meu lloc, en aquesta ciutat tan quotidiana.

De nit, a la meva habitació, encara hi penso. Em miro al mirall, i provo de fer-ho amb els ulls dels altres: tampoc no semblo un monstre, potser.

Obro la finestra. La lluna, resplendent, ens gronxa al seu llit de núvols, i l’estiu fa olor de fruita madura. Tot està bé.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada