dilluns, 2 de setembre de 2013

SEMÀFORS


 
Aquell dia, a casa, tenia un deure odiós: havia de fer un conte. I no en tenia cap ganes: m’estimo més fer divisions, si molt convé, perquè almenys sé com començar-les i com acabar-les. Però un conte...! Ai uix! Això sí que m’atabala.

Em vaig asseure davant del paper blanc. I, vinga a rumiar. Però el paper seguia tan blanc com un dia de boira espessa. Això em va donar la idea, i vaig començar:

 

Un dia de boira espessa vaig sortir de bon matí per comprar el pa no vaig veure una moto que venia rabent amb els llums encesos a tota velocitat.

 

Arribat a aquest punt, la imaginació se’m va estroncar. Vaig fer punta al llapis, per fer temps. I, quan vaig rellegir el fragment que havia escrit, no m’ho podia creure. Era un guirigall terrible!

 

Un dia de boira espessa vaig sortir rabent a tota velocitat amb el llums encesos no vaig veure el pa de bon matí amb la moto.

 

No ho entenia pas. Què havia passat? Això devia ser cosa de la velocitat, que havia fet de les seves! Havia destarotat totes les paraules. Vaig decidir de suprimir-la, i la vaig ben esborrar. Però just llavors la mare em cridava per sopar:

–Que se’t refreda –va insistir, en veure que no hi anava.

Vaig menjar cap cot i en silenci. Aquell conte em tenia obsessionat. Però no m’hauria imaginat mai el daltabaix que m’esperava, quan vaig tornar al meu escriptori. Perquè al meu full hi havia escrit, exactament, això:

 

Un dia boirós van sortir els llums la moto encesa rabent no va veure el pa espès de bon matí.

 

Renoi. La moto encesa! És clar, encesa i rabent, havia fet anar les paraules en doina. I una moto encesa és perillosa. Ja sentia pudor de socarrim i tot! Vaig esborrar-la de seguida, no fos cas que m’ho incendiés tot...

Però llavors, coses que passen, el meu millor amic em reclamava al telèfon. I quan vaig tornar –ja m’ho temia!– el desastre era complet. Vet aquí què en quedava, del meu intent de conte:

 
Els llums espessos no van veure el pa boirós del dia rabent que havia sortit de bon matí.

 
I ara, què?, vaig pensar, desolat. Encara quedava un adjectiu perillós, aquell “rabent” que m’ho podia escombrar tot de nou, com una ventada malastruga. Com és que no s’estaven quietes, les paraules? Ja estava escarmentat i no volia córrer més riscos. Vaig esborrar “rabent”, per massa ràpid, per veure si m’aclaria les idees. Però, què se’n pot fer, d’un telegrama així:

 

Els llums no van veure el pa del dia que havia sortit de bon matí.

 

Semblava el joc dels disbarats. Vaig fer una boleta amb el paper, i el vaig tirar per la finestra oberta. La meva finestra dóna al terrat on estenem la roba. Al cap d’una mica entrava la meva àvia tota sufocada, amb un panet a la mà.

–Es pot saber per què llences el pa del dia, noi? Com es veu, que no has passat mai gana!

Em va oferir el panet. “El pa no es llença mai!” encara va remugar. Jo no m’ho acabava de creure. Era tou i semblava acabat de fer. Me’l vaig menjar, i em vaig sentir molt més animat. Tant, que vaig agafar un altre paper, i vaig començar el conte de nou, a poc a poc:

 

Un dia de boira espessa vaig sortir, de bon matí, per comprar el pa. No vaig veure una moto que venia, rabent, amb els llum encesos...

 

Vet-ho aquí. Potser sí, que hi faltaven uns quants punts i comes. La mestra diu que són gratuïts, i que no els hem d’estalviar. Però no me’n fiava. Vaig anar a fer un riu, per veure què passava, mentrestant. Però no va passar res. Cada lletra, finalment, s’havia quedat al seu lloc. Es veu que els punts i les comes són com els semàfors, al país de les paraules: ara verd, ara vermell. Un semàfor vermell és una pausa llarga, és a dir, un punt. Un semàfor groc és una pausa curta, és a dir, una coma. I si no hi ha res, doncs, verd: avall va, que fa baixada! Sí que van bé! No m’ho hauria pensat mai. Però ja n’havia esbrinat el secret. I vaig poder continuar el conte, sense més entrebancs.

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada