dissabte, 21 de setembre de 2013

SAROS



Des que, quan feia tercer d’EGB, la mestra els havia explicat el Sistema Solar, l’Enric estava molt interessat per l’astronomia. Fins i tot havia demanat un telescopi als reis, però es veu que ho van entendre malament, i s’havia hagut d’acontentar amb uns prismàtics.

Aquell dia, doncs, quan va sentir que a la televisió parlaven de la Lluna, va aixecar les orelles immediatament, amb gran interès.

–Ei, mare! Aquesta nit hi haurà un eclipsi! Ho han dit a les notícies!

La mare sempre li feia costat, a l’Enric, en la seva dèria astronòmica. Aquella mateixa tarda, quan va acabar de fregar la cuina –l’Enric havia eixugat les culleres– li va explicar què era un eclipsi: de Sol o de Lluna, total o parcial. A l’enciclopèdia hi havia dibuixos que ho il·lustraven molt bé.

–L’eclipsi d’aquesta nit serà total. L’ombra de la Terra taparà completament la Lluna. Començarà a les quatre de la matinada.

–Ho anirem a veure, oi?

–Vols dir que no tindràs son?

–I tant que no! Però m’has de prometre que em despertaràs.

L’Enric es va passar la tarda buscant els seus prismàtics, que ja feia dies que no sabia on eren. Ho va remoure tot: calaixos, capses... Però no van sortir enlloc.

–Te’ls devies deixar quan vas anar de colònies... Has d’anar més amb compte, amb les teves coses. Ens haurien fet un bon servei, aquesta nit.

A l’hora de sopar, ho van explicar al pare. Però els va dir que, amb ell, no hi comptessin. Que s’havia de llevar d’hora, i que s’estimava més dormir.

Van anar al llit aviat. Quan la mare el va cridar, li semblava que tot just feia un moment que s’havia adormit. Els llençols eren tebis, i tenia una son tan dolça!

–Si tens molta son, no cal que t’aixequis. Demà hi haurà fotografies de l’eclipsi a tots els diaris...

I tant, l’eclipsi! En sentir aquest nom, el nen es va desvetllar totalment: no s’ho volia pas perdre.

La mare li havia portat uns pantalons llargs, i això que era estiu. Però es veu que, de nit, fa més fresca. 

Van anar al terrat. La Lluna era, just, darrera el bloc de pisos del costat! Es van enfilar en dues cadires. I llavors la van veure, fregant la teulada. Tot just havia començat el fenomen: la Lluna plena, resplendent, tenia una osca petita: com una mossegada de no-res.

Però la mare li havia reservat una sorpresa.

–Anem al Puig de Dalt. No és pas gaire lluny, i ho veurem més bé.

Feia un efecte estrany, caminar de nit pel poble buit i silenciós. Els seus passos ressonaven molt, i caminaven sense dir res. Quan va enfilar el camí del Puig, costerut, més enllà dels darrers fanals, els va saludar una petita serenata de grills.

Al Puig ja hi havia gent. La mare els va saludar com si ja ho sabés, que hi serien, i els va presentar l’Enric, que havia quedat bocabadat observant un aparell força gros que muntava un senyor desconegut.

–Sí, vailet: és un telescopi!

El cor li va fer un salt: no n’havia vist mai cap, de prop! Aquell senyor, que es deia Josep, l’anava muntant ràpidament, sota el clar de lluna. Una Lluna una mica buidada, ja: com un gran formatge rautat pels ratolins.

Quan l’aparell va estar a punt, el senyor Josep l’enfocava adequadament, i deixava que tothom hi mirés.

–Veus, la part oculta de la Lluna conserva encara una mica de corona vermellosa...

Era un espectacle fantàstic, més que res perquè sabies què passaria, i passava de debò! Com ho podien saber?

El senyor Josep, bonhomiós, amb els cabells platejats que li endolcien els ulls, contestava a les preguntes de tothom. Va parlar de Saros, o el cicle dels eclipsis, de divuit anys. El nen no ho entenia gaire bé.

–Cada Saros, o cada divuit anys, onze dies i divuit hores, els eclipsis es tornen a repetir. Els antics mesopotàmics ja ho sabien, i podien predir els eclipsis amb força exactitud.

–Així, Saros, és com una mena de déu dels eclipsis! –va dir l’Enric.

El senyor Josep va riure.

Cap a dos quarts de cinc, la Lluna havia desaparegut del tot: només es veia, molt tènue a ull nu, la corona vermellosa. Tots ho volien veure pel telescopi. El senyor Josep anava ajustant l’enfocament.

–Per què ha d’enfocar-ho tants cops?

–Bona pregunta, noi. És perquè la Terra es mou molt de pressa. No ho sembla, però viatgem a una gran velocitat...

Quan la Lluna es començava a omplir, de nou, un gran núvol la va tapar del tot. Llampegava una mica.

–Se’ns ha acabat la funció, senyors! Encara hem estat prou de sort, fins ara! –va dir el senyor Josep.

Pel cantó de llevant, una claror indecisa s’obria camí, tot al llarg de l’horitzó de muntanyes: com si algú aixequés molt lentament el teló de la nit.

Van tornar a casa. El pare ja era a la feina. La mare va escalfar la llet, i van sucar-hi moltes galetes. Llavors l’Enric va llegir una estona l’Astèrix, al llit, fins que es va adormir. Va fer una bona matinada.

El senyor Josep, des d’aquell dia, va ser el seu amic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada