dimarts, 3 de setembre de 2013

QUALSEVOL HO PODRIA FER



Eren blaus amb insòlites pregoneses, vermells encesos, formes, perspectives, camins de verd o terres cremades al fons dels pous dels colors. Línies. Netes, agosarades. Primes com fils de pensament. O gràvides, feixugues, inflades de qui sap quines angoixes.

Però ningú no s’ho mirava gaire. L’exposició havia sorprès i fins i tot decebut. Potser era falta de costum.

O potser era el costum de limitar-se a “veure” en comptes de “mirar”. I no hi veien res, la gent.

–Això, què és?

–Quins gargots.

–Qualsevol ho podria fer –eren els comentaris més unànimes.

 

En Jordi, en canvi, se sentia agafat pels colors, no sabia anar-se’n. El pintor era amic seu. I ho era d’ençà que l’havia trobat treballant al seu petit estudi, una tarda de dissabte sense escola i sense companys –havien anat d’excursió, però a casa l’havien fet quedar, perquè estava constipat–. S’havia quedat embadalit mirant pels vidres polsosos aquell xicot atrafegat, prim, nerviós, que ni s’adonava de la seva presència, voltat de pots de colors. Ara abocava el blau directament del pot damunt la fullola de fusta –més tard li havia confessat que les teles eren massa cares, i que només en comprava de tant en tant– una taca justa, precisa. Se la quedava mirant. Decantava la fusta i el blau feia un reguerol prim. El corregia amb el pinzell. Ara deixava caure una gota de groc. Esperava. La gota s’escampava, lenta. Ho deixava eixugar i en començava un altre. Feia una passada de negre, uniforme. I en preparava un altre amb el fons blanc. Tornava a la taca blava. La mirava de lluny, de prop. La posava als seus peus i meditava llargament. Es decidia pel negre. Feia unes línies corbes. Ara hi posava una punta de vermell. S’ho tornava a mirar, indecís. D’una revolada, agafava un drap i ho barrejava tot, ho eixugava, i ho tornava a omplir de blanc, a punt per començar de nou...

Llavors el va veure. Li va somriure. I va sortir amb les mans tacades de tots els colors i amb cara de cansat. Va encetar la conversa. Li va parlar d’aquell blau que tenia tan clar dins el pensament i que no sabia traduir en formes i colors.

–Era un dia d’hivern extraordinari, saps? El vent ho havia netejat tot. I el mar, que normalment no es veu des d’ací, era una petita, preciosa, extraordinària taca blava al capdavall de les cases i dels conreus. Una taca tan petita, i feia el paisatge ample. Era com una porta que abocava tota la terra ferma a uns altres horitzons, i la tornava mòbil, viva, amb una certa i exultant alegria recòndita. No sé com dir-ho ni com pintar-ho. Però ho vull fer saber!

...I ara en Jordi, a l’exposició, era davant la taca blava, petita, precisa, extraordinària. Exultant de claror, mig encerclada d’ocres i de vermells dispersos. I no es cansava de mirar-la. Estava irritat contra els comentaris lleugers, una mica despistats, dels qui ho miraven distrets sense compartir ni una mica l’esforç i l’alegria del seu amic. Els hauria volgut dir que sí, que qualsevol ho podia fer. Qualsevol que hagués esmolat les seves mans i hagués avesat a mirar els seus ulls. Qualsevol que sentís la temptació dels colors, el goig dels colors i la sofrença dels colors. Qualsevol que esmercés amb generositat el seu temps, el seu entusiasme i el seu esforç. Qualsevol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada