dimarts, 3 de setembre de 2013

PRUNES VERDES



Els jardins del col·legi són molt bonics: hi ha arbres fruiters, parterres amb flors de tots colors, gespa arranada i uniforme com una catifa verda, bancs i caminois empedrats. Una delícia, diu la mare, que s’hi ha passejat unes quantes vegades bo i canviant opinions amb la meva professora. Un paradís, dic jo, però entenguem-nos: un paradís prohibit, amb tot d’arbres de la ciència del bé i del mal, és a dir, poc menys que inaccessibles. Els jardins no són per a les alumnes. Tenim patis, això sí: enormes i sorrencs com una plaça de braus, desolats. Com tots, suposo. Però el contrast amb els jardins fa mal d’ulls, fa enveja. I per això les incursions clandestines al paradís dels arbres són relativament freqüents. La Isabel i jo, una temporada, hi anàvem a estudiar història, cada dia havent dinat; havíem trobat un raconet amagat, entre els rosers, i ens agradava anar-hi perquè era tota una petita aventura, distreure la vigilància. Però un dia ens van enxampar, és clar. I les vam passar magres...

Pràcticament, doncs, hi havíem renunciat. Però els darrers dies del curs fan olor de vacances, i l’olor de vacances és com el bon vi: puja al cap. Excita. Fa tornar agosarat... La primavera s’havia escolat, ja, i l’estiu enfortia les fulles dels arbres prohibits, inflava les prunes, les peres. Us heu omplert mai les butxaques de prunes verdes, per menjar-les d’amagat a les classes xafogoses d’abans dels exàmens? Tenen un gust aspre, molt àcid, un gust que dura a la boca ben bé una hora llarga de matemàtiques.

No sé qui va començar. Però un bon dia van circular les primeres prunes verdes per les classes. Passaven de mà en mà i eren molt cobejades. De mica en mica, totes trobàvem una estona discreta per esmunyir-nos al jardí i requisar les branques baixes... i altes, quan ja no hi va haver prunes a l’abast de la mà. Enfilar-se a un arbre no costa tant. Enfilar-t’hi sense que et vegin ja és més difícil, però no impossible. Un dia, la Isabel i jo ens en vam fer un tip. Bé, en vam menjar quatre o cinc cada una, perquè també en vam repartir. Però aquell vespre jo em cargolava de mal de ventre. I la causa, és clar, em semblava òbvia: les prunes! No vaig dir res a la mare. No volia pas explicar-li el que havia passat, tenia por de la renyina. M’ho vaig passar com vaig poder. Malament, vaja: tota una nit de corredisses...

La sorpresa va ser l’endemà. La classe era mig buida; tothom tenia mal de ventre. La causa, però, es va aclarir aviat. No havien estat les prunes, sinó el peix de dinar, que havia provocat una petita intoxicació. Les cuineres del col·legi se’n feien creus. Es van demanar excuses a les mares, es va reclamar a la peixateria... per sort, no havia estat res greu.

–Però tu, et trobaves malament? –em va demanar la mare.

–Una mica... –vaig concedir.

–I per què no m’ho deies?

Em vaig arronsar d’espatlles, com aquell qui no hi dóna importància. Aquell dia, em vaig guanyar l’anomenada de molt soferta. “Aquesta no es queixa mai”, assegura la mare. I el cas és que, ara, he de fer honor a aquesta opinió...

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada