dimarts, 3 de setembre de 2013

PRIMAVERA




Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.

Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.

Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat  davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:

-         Tens un jardinet molt bonic!

-         Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?           

I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...

-         Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...

L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.

Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.

            -Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.

Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat  quan ja corria, camí avall.

-         Com et dius? He cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:

-         Em dic Primavera!

M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...    

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada