dissabte, 21 de setembre de 2013

PICAROLS



Aquella idea no em feia gens de gràcia. Feia dies i dies que estava neguitosa, només de pensar-hi; i segurament escridassava més del compte les meves filles. El cas és que estaven més esverades que mai, i a mi les seves rialles contínues semblava que em foradessin el cap amb un filaberquí.

M’havien d’operar de l’orella dreta. No res de gaire greu, deia el metge: bufar i fer ampolles. Però, quan ja em duien al quiròfan, estirada i mig adormida pels sedants, hauria fugit... si tot el cos no m’hagués pesat com un tronc: ni les cames ni els braços no em responien. Així, doncs, em vaig deixar portar mansament, fatalment.

Quan els efectes de l’anestèsia es començaven a deixar sentir, em vaig fixar obsessivament en les rodones blanques i negres que em giravoltaven davant dels ulls, i en la remor creixent d’un mar tempestuós que em ressonava al cervell. I llavors el vaig veure: petit com un musclo petit, però blanc com una petxina, havia estat llançat amb força per una onada gegantina, i ara s’espolsava l’aigua vigorosament, amb un dringament de picarols que jo no m’explicava, perquè no en duia cap enlloc.

–Són els meus dits, va dir, i va moure les mans com dues ales de papallona, mentre reproduïa el dringament, lleu i melodiós, com d’una campaneta de cristall.

–Quina platja és, aquesta? –vaig preguntar-li des del meu somni.

–Em penso que és la teva orella dreta. M’hi he esmunyit mentre t’operaven –va dir.

Ja no vam tenir temps de seguir conversant. La remor del mar es va apaivagar, i vaig obrir els ulls amb un gran esforç: com si cada parpella fos un enorme teló de vellut d’un teatre polsós.

–Ja es desperta! –vaig sentir que deia la meva filla gran.

La convalescència va ser millor, i més ràpida, del que m’havia imaginat. Els sorolls em feien mal com una bufetada, això sí; si petava una porta, havia de serrar amb força les dents i arraulir-me endins, com un cargol.

Les meves filles van recomençar gradualment la seva gresca habitual, no gens deliberada, tot s’ha de dir, i jo havia de fer veritables esforços per no renyar-les massa sovint. Però, el dia que vaig sentir la trencadissa inconfusible d’un plat a la cuina, no em vaig poder contenir. Hi vaig córrer amb tots els nervis a punt de saltar, com una molla.

Però llavors vaig tornar a notar, inconfusible, el dringament dels picarols. I molt lleus, des de molt endins, van ressonar les primeres notes de la meva òpera preferida: Aïda, de Verdi!

Vaig obrir la porta de la cuina lentament. La meva filla petita, Aida, escombrava els bocins del plat, escampats per tot arreu, amb cara d’amoïnada. Li vaig somriure:

–Deixa... Ja ho faré jo.

Quan vaig tornar al metge, em va trobar francament millor.
–Té gaire molèsties, encara? Li fan sorolls, les orelles?

–Oh, a vegades... Sento un dringament...

–Li passarà de seguida.

No vaig gosar dir-li que els picarols més aviat em feien companyia: m’hauria pres per beneita!... Però, cada vegada que els nervis em fiblaven, o que alguna cosa m’amoïnava, jo pensava en el meu follet secret, petit com un musclo petit, però blanc com una petxina. De fet, van anar passant els dies ràpidament, i jo em trobava molt més bé.

Un vespre, quan ja havia tornat a treballar, me’n vaig anar al llit especialment cansada, i amb un dolor difús a l’orella. Però em vaig poder adormir, finalment. I vaig tornar a sentir la remor del meu mar intern, i el vaig tornar a veure, gronxant-se al capdamunt d’una onada.

–Com et dius? –vaig cridar, perquè el mar bramulava de valent.

–Em dic Suggestió –va respondre, amb un espinguet de veu.

I tot seguit es va desfer, com una bombolla d’escuma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada