dilluns, 9 de setembre de 2013

PETITA HISTÒRIA D’UNA TORNERIA FAMILIAR


 
De quan van fer el taller de casa, la petita torneria de fusta que ara no és gaire més gran, només en tinc un record: el pare ajudava a fer-ne els fonaments, i jo no entenia que, per fer una casa, haguessin de fer fonaments. Ens ho miràvem assegudes en un marge, germanes i amigues, amb les cames pengim-penjam. La mare, però, en té records molt més precisos, i me n’ha fet tota una explicada, mentre el pare, que és home de poques paraules, ens escolta atentament.

“Érem a començaments de l’estiu de l’any 1957. Un dia, el teu pare em va parlar d’una conversa que havien tingut amb el seu germà L’havien engrescat per posar una torneria. Així, com aquell que no diu res. Jo, ni menys n’havia vista mai cap, de torneria: vaig quedar ben parada.

“La cosa havia anat així: el seu germà, el teu oncle, havia treballat una bona temporada netejant boscos. N’aprofitaven les branques baixes dels pins, que esporgaven per fer feixina (uns feixos grossos que venien als forners). També aclarien els boixos, allí on eren més abundants, i en triaven els més drets per vendre’ls a les torneries de Torelló. Allí va ser on el teu oncle va poder veure com el treballaven, el boix, i les altres menes de fusta: el faig, l’avellaner... Emprenedor com era, va pensar que, si els podia vendre el boix bo i serrat en peces, hi faria més jornal. I ho va provar... amb el motor vell d’una motocicleta!

“Posar una torneria, però, ja eren figues d’un altre paner. Per això en va parlar amb el teu pare. I, com que a la fàbrica on el Ton treballava ja parlaven de plegar, ens vam arriscar.”

La mare m’ensenya, fins i tot, un rebut d’un préstec de cinc mil pessetes que els va fer un “senyor” del poble. Llavors, eren molts diners...

“Quan el teu pare, per estalviar jornals dels paletes, ajudava a fer-ne  els fonaments,  ho anàveu a veure, amb les vostres amigues, i totes volíeu saber què era, aquell enrenou. El Ton us va dir que seria un cinema: la veu va córrer per tot el poble.”

D’això, no me’n recordo. Sí que recordo prou bé, en canvi, les primeres màquines: un torn de maneta (que s’havia de fer voltar manualment; la màquina només feia rodar la fusta, molt de pressa, i empenyia els tallants), una serra circular, una serra petita, la broca, la mola d’esmolar les eines. Tot empès per un sol motor, amb les corretges de transmissió, prou traïdores, que arrossegava l’embarrat. Dic traïdores perquè, si se’n trencava una, i t’arreplegava, et fuetejava de valent. O t’espantava, si més no. El pare les untava amb pega, de tant en tant; m’agradava, aquella olor.

“Era, ho recordo molt bé, l’endemà de Nadal del mateix any quan vam provar les màquines per primera vegada. I... primera decepció: el motor no s’engegava. Ho provàvem una vegada i una altra, amb el teu oncle, repassàvem això i allò... però res, tot parat. Finalment se’ns va acudir que potser estava fred. I era això, només.

“La primera feina fou per a un torner de Torelló: mànecs de pinzell. No eren pas perfectes, però ens van semblar un èxit. Després ja vam començar els bigudins: els primers, se’ns trencaven tots.

“El teu pare continuava treballant a la fàbrica de teixits, també; però quan, al cap de pocs mesos, van tancar-la definitivament, sort en vam tenir, del taller.”

Nosaltres, encara petites, hi tafanejàvem, més que res. Aviat la pols de fusta, encastada als vidres com una pell, ens permetia de fer-hi dibuixos.

Ens vam fer grans. Ja sabíem fer les creus dels bigudins (que fan servir les perruqueres per a fer la permanent de les senyores) i en coneixíem tot el procés: Primer els feixos de fusta de boix, groga i dura, es deslliguen i es distribueixen segons el gruix. De la part més pròxima a les arrels, la mes gruixuda, més endavant en vam fer tubs de cortina. Però llavors el pare els havia d’esberlar. Després de passar la fusta per la serra circular, se’n tornegen els trossos: un primer tallant desbasta la fusta, l’arrodoneix, i el segon li dóna forma exacta. Un cop el bigudí és tornejat, se li fan el sécs, unes ratlles al llarg  de la peça amb  una serreta circular  més petita, i la  creu, en un extrem. A l’altre extrem, un forat. La creu i el forat serveixen per a subjectar la goma: d’aquesta operació en dèiem “enfilar bigudins”. Abans d’enfilar-los, però, els bigudins volten a la bóta (una mena de bidó de fusta arrossegat, també, per una corretja) barrejats amb trossos de cera, que els deixen llisos i brillants.

Ens vam fer grans, però encara ens agradava tirar-nos serradures al cap, o ens guardàvem els encenalls més llargs de la vilorda, que semblaven braçalets, per als germans més petits. Ara el meu germà, el Toni, diu que en tinc una visió molt romàntica, del taller. “Perquè ja no hi treballes”. Però li n’he demanat quatre ratlles (és home de poques paraules, com el pare) i ja em sabreu dir si no és poc o molt romàntic, ell també!

“Avui encara, i potser encara més que abans, el protagonista del taller de torneria és el soroll, la fressa. Ara, però, aquesta fressa ha canviat una mica, si la comparem amb la de fa uns anys. Hi ha un element nou: els xiulets i els esbufecs que fan les vàlvules de l’aire comprimit en obrir-se. Repetitivament i monòtona, sempre igual, fins al límit de l’avorriment. S’han acabat, els torns de maneta, les corretges, l’embarrat. Ara, cada màquina té el seu motor individual, que es pot parar, si no es necessita.

“Potser ens avorrim, al taller. Però no hi passem mai fred. A l’hivern hi tenim una grossa estufa, negra i ensutjada; una estufa amb una panxassa rodona, lletja, però agradable i protectora. Quan neva, nosaltres, privilegiats, encara ens en podem alegrar, com quan érem petits i vèiem caure, des de l’escola, aquells grossos “parracs” blancs i freds. N’hi ha molts que no poden dir el mateix, i odien el fred i la neu perquè han de treballar fora, a la intempèrie. Nosaltres estem de sort. I hi ha feines, força feines, que podem fer asseguts. Tenim uns tamborets alts, rudimentaris, naturalment de fusta (els hem fets nosaltres) que anem covant durant les hores de feina. Així, mentre els dits es belluguen ben de pressa, les cames reposen, i mai no resulta tan pesat.

Us parlava de la fressa. Però hi ha una altra protagonista: la fusta, i amb la fusta la pols: pols de la serra circular, que gira i gira esfereïdora. Mil dents d’acer que passen a velocitat de llampec, amenaçadores  per al qui hi  treballa, però útils i eficaces per a tallar i esmicolar les fustes més dures. Pols del torn, barrejada amb la vilorda, que en surt disparada però s’ajeu suaument, flonja, a terra. Pols de broques i serretes que fan les més diverses operacions, sempre voraces i perilloses. Pols arreu. Pols a dojo. Pols i més pols.”

Ja us ho deia. Llegeixo aquestes ratlles i torno a sentir l’olor de la fusta i l’escarritx dels grapats de neu que tiràvem damunt l’estufa. Ara, què ho deu fer?, no neva tant. Ara el Toni, quan acaba la feina, agafa el cotxe i se’n va la redacció de “L’Espurna”, la nova revista del Lluçanès. O a assajar amb el grup de teatre del poble. Són uns altres temps.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada