dimecres, 18 de setembre de 2013

PER PRIMERA VEGADA



                                
Jo, a Vic, hi he estat moltes vegades. I és que Alpens, al capdavall, no queda pas tan lluny, encara que molta gent no sàpiga ni on és. A Vic, hi anem per a tot; al mercat, a comprar roba, a cal metge... De més petita, els aparadors m’enlluernaven, m’hi encantava, i tenia una feinada a voler llegir tots els rètols. Perquè el poble, és clar, és molt diferent. No hi ha semàfors ni lluminàries, ni aquells embussos de gent dels dissabtes al carrer Estret...

Quan la mare em va dir, doncs, si volia anar a passar un dies a casa de l’oncle Miquel i de la tia Rosa, a Vic, no em va fer ni fred ni calor. M’hauria estimat més poder anar a la platja.

Però més val poc que res, que diuen, i la tia Rosa cuina molt bé. A més, viuen enfilats, encara ara, en un quart pis, a la Rambla del Passeig, amb un terradet ple de geranis des d’on es veu tota una estesa de teulades i finestres i balcons i antenes de televisió que no et canses mai de mirar.

Hi vam anar un dissabte, i la mare va aprofitar l’ocasió per comprar-me un parell de faldilles, perquè es veu que he crescut molt, diuen. No paren de dir-ho, la gent gran, com si no hi hagués cap altre tema de conversa.

–Trobo que has crescut molt, Laia –va dir l’oncle Miquel, mentre dinàvem. El vaig obsequiar amb una mala mirada, però un cop de colze de la mare, discret, em va advertir immediatament.

–Sí, és que ja tinc dotze anys, oncle –vaig dir, doncs, amb un somriure angelical.

La tia Rosa és ATS, que en diuen, i que vol dir infermera, però aquells dies feia vacances. L’oncle és arquitecte, i jo no sabia ben bé què era. Li vaig demanar tot sopant:

–Això de ser arquitecte... vol dir que fas cases? Perquè a Alpens en diem fer de paleta.

L’oncle només va somriure, però la tia Rosa es va escanyussar i tot, i  se’n  va  haver  d’anar al  lavabo tota  vermella,  tossint  i rient.

Trobo que no n’hi havia per a tant. Al capdavall, segur que no era capaç d’agafar ni un cap-gros, ni una granota. I no es devia ni aguantar dalt d’una bicicleta. Amb la panxa tan rodona que té!

–Jo les dibuixo, les cases, Laia. Les penso.

Oidà. No em va semblar que fos gaire feina. Però em va fer l’ullet i vaig pensar que potser sí que era divertit, dibuixar cases.

–Si véns demà al despatx, t’ensenyaré uns quants plànols. I, quan acabi la feina, anirem a fer un tomb.

Hi vaig anar a mig matí, després d’haver-me atipat com un lladre. És allò que us deia: la tia Rosa, pel que fa al menjar, és esplèndida.

Els plànols no em van dir gran cosa. A més, em vaig fer un tip d’esperar, perquè l’oncle tenia visites. Vaig veure una fotocopiadora gegant i molta gent enfeinada. Els telèfons no paraven de trucar.

Però la passejada ja va ser una altra cosa. Jo em pensava que ho coneixia, Vic. No m’hi perdo pas, perquè la meitat dels carrers van a parar a la plaça. Però l’oncle em va fer asseure davant d’un suc de taronja i va obrir un plànol de la ciutat.

–Veus, Laia, això és el centre històric de Vic. On ara hi ha les rambles, abans hi havia les muralles. I on hi havia els portals de les muralles, van començar a créixer els ravals, que seguien el traçat dels camins antics... Per això no són rectes, aquests carrers.

No m’ho havia preguntat mai, per què els carrers eren com eren. Ni les cases, ni les places. Però aquell dia jo obria uns ulls com unes taronges, i vaig veure coses de la ciutat que mai no havia vist: els nuclis antics, al palau dels Montcada i a la catedral, quan Vic estava repartit entre  el senyor i el bisbe.  El carrer de la Ramada, que Jaume I va convertir en un dels més importants de la ciutat, quan va ordenar que s’entrés a Vic per l’actual carrer de Sant Pere. El Mercadal, que ningú no va pensar que fos una plaça, però que s’hi va convertir de mica en mica a mesura que agafaven empenta els comerciants i els burgesos... I les cases, fetes i refetes. De totes les èpoques i de tots els estils.

–Això de ser arquitecte, és un ofici antic, doncs –vaig dir, amb una mica de por de tornar-me a ficar de peus a la galleda.

–Sí, noia! Abans, en deien mestre d’obres, i feien una mica de tot: pensaven les cases, però també les feien, ajudats pels paletes i pels manobres.

Aquell vespre, la tia Rosa havia fet mongetes seques, que no m’agraden. Però me les vaig menjar sense ni adonar-me’n, perquè tenia el cap en un altre lloc.  Havent sopat, em vaig tancar  a l’habitació  dels convidats, que era la meva, i vaig escriure a l’Anna, que és la meva millor amiga, i li vaig explicar que havia estat a Vic per primera vegada. Que no se’n rigués, perquè era veritat, de debò, i ja li ho explicaria a la tornada.

L’endemà, i cada dia d’aquelles vacances, vaig passejar per Vic, a poc a poc, amb el plànol de l’oncle Miquel a les mans. Però, amb una setmana, no n’hi havia pas prou... Ara ja sóc gran i encara no he acabat de veure-ho tot.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada