dilluns, 2 de setembre de 2013

NYÀMERES


                           



L’Anna estava una mica espantada. Allò de fer sisè no li acabava de fer el pes. Ara tenia la classe al pis de dalt i, bé, això ja li agradava (des de la finestra es veia Bellmunt amb una mica de boira, els matins), però per dins s’enyorava una força de la classe de cinquè i de la senyoreta Montserrat, perquè amb ella totes les coses semblaven fàcils, feien murals molt divertits i portaven testos amb flors de casa, i els regaven sovint; aquella classe semblava una mica casa seva. Però ara, a sisè, a cada hora canviaven de mestre i havien de tenir un pilot de llibretes: la de llengua, la de matemàtiques, la de socials, la de música... I encara, a l’hora de llengua, un dia tocava castellà, l’altre català, l’altre ortografia: molt complicat. La mestra de llengua potser era la que els donava més feina, entre els dictats i les fitxes i els vocabularis amb algunes paraules que ni tan sols no eren al diccionari, que s’havien de buscar a l’Enciclopèdia. L’Anna no tenia temps de pintar lletres, a la llibreta, ni de fer-hi sanefes ni dibuixos com abans. I n’estava tipa. Més s’hauria estimat repetir el curs anterior.

A més, feia un sol preciós, cada dia, quan la boira s’havia esvanit. I t’havies de tancar a l’escola! La seva germana petita, la Glòria, li va explicar, tot dinant, que aquella tarda anaven d’excursió, els de cinquè, amb la senyoreta Montserrat que ara ja no era la seva. Que anirien a veure els castanyers del parc i collirien les castanyes bordes de terra que no eren bones, només per jugar.

L’Anna se’n delia. Ni tan sols no es va menjar les postres, i això que hi havia mandarines d’aquelles primerenques, verdes i una mica àcides, que si te les emportes a escola omplen la classe d’aquella olor que no es pot amagar, i tothom te’n demana. Se’n va ficar un parell a la butxaca, es va pentinar, i van anar amb la Glòria a esperar l’autobús de l’escola.

 

S’hi va fixar passant amb l’autobús per damunt del pont. El riu baixava gairebé eixut, però a banda i banda florien, molt altes, unes flors grogues que s’endevinaven molt boniques: com gira-sols petits o margarides grosses, va pensar. De cop se li va fer urgent veure-les de prop, tocar-les, olorar-les, collir-les. Va pensar: “Hi aniré”, i el despit se li va arraulir per dins i era com una barreja de por, de tristesa i d’alegria. Es va desfer de la Glòria com va poder (“vés-te’n, jo espero una amiga”) i va girar cua pel carrer de l’escola tan ple de cotxes, de nens, de mares, amb el guàrdia al mig de la cruïlla que provava de posar ordre. Va veure venir la mestra de llengua carregada de llibres: li va fer un salt el cor, i va canviar de vorera.

Pel camí del riu, els pollancres ja tenien alguna fulla groga, i el sol no queia al damunt des de dalt de tot, com al mig de l’estiu, sinó que semblava avergonyit i es mirava l’Anna de biaix, com si la renyés. Ara es sentia una mica sola i gairebé enyorava la classe i els dictats. Sort que les flors l’havien esperada, dretes, quietes, i va mirar-les de molt a prop. No feien olor. Tenien la tija i les fulles aspres, fortes, però la flor era molt bonica, i el botonet de dins també era groc, amb uns puntets negres que qui sap com es deien. Estams? Pistils? No ho recordava. Hi va passar el dit, i li va quedar una pols groga enganxada. Allò sí, que ho sabia: era el pol·len.

I llavors va sentir les veus que la cridaven: “Anna! Anna!” i “Per què no has vingut?” Es va girar i se’n feia creus: eren els seus companys de classe... amb la mestra de llengua! Què els diria? Li va venir molta vergonya, i quan se li va acostar la mestra, i ja es veia venir una pila de còpies, va i li diu:

–T’agraden, les nyàmeres?

I ella no entenia res, atabalada, i li va haver de repetir:

–Les flors, les nyàmeres. Oi que són boniques?

I llavors els va explicar que era una planta d’origen nord-americà, i que en alguns llocs es conreava perquè l’arrel, el tubercle, és comestible. Que en donaven al bestiar però, de fet, en poden menjar les persones. I que, a l’escola, buscarien la paraula a la Gran Enciclopèdia Catalana, i explicarien com és la flor.

Es sentia tan alleujada, quan van tornar a classe, que li va semblar una mica casa seva, també. I el treball, no el va haver de rumiar gaire: “La flor de la nyàmera és com un gira-sol petit, o una margarida groga, grossa”. L’Enciclopèdia ho explicava molt bé, però la nyàmera de la fotografia semblava pansida, i ella en va dibuixar una de molt més bonica. Li van posar un excel·lent.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada