dimarts, 24 de setembre de 2013

L’HOME QUE HAVIA PERDUT LA SON




A Xesco Boix

No hi ha res més desesperant que el tic-tac impassible d’un rellotge, quan no es pot dormir. Per això, a casa de l’home que havia perdut la son, els rellotges estaven tots desats i aturats, com cargols adormits sota les fulles. L’home que havia perdut la son, ara, ja ni es ficava al llit. Ho havia provat tot: comptar xais, comptar gossos, comptar cotxes... Va comptar més de deu mil dos-cents xais en una nit, i més de tres mil quatre-cents cotxes i cinc ambulàncies, una altra. Va llegir novel·les de por, de policies, de lladres, d’herois. Va escurar les farmàcies del barri de somnífers, va empanxonar-se d’aigua de flor de tell... tot per no res. La son no venia. Li pesaven tant els ulls, que semblava que portés sacs de cendra damunt les parpelles enrogides. I segles de solitud al cor. L’home que havia perdut la son vagarejava de nits per la ciutat com un espectre, i fins i tot els gats d’ulls encesos li tenien por i el defugien. S’asseia als bancs humits de rosada, i se n’alçava nerviós i malcontent tot seguit, trescava i trescava per carrers tortuosos i s’embadocava sovint davant els semàfors, que li feien l’ullet –groc, vermell, verd– maliciosament.

S’aprimava. Ullerós i distret, sempre mig absent, anava i venia del treball com un autòmat, com un robot de piles gastades. Els seus companys d’oficina se’n feien creus.

–Per mi que està malalt –deia un.
–Li’n deu passar alguna de grossa –deia un altre.
–No és el mateix d’abans –deien tots.

Algú, ben intencionat, li va aconsellar una cura d’aigües. Però l’aigua era riallera i dansaire, i només va fer revifar dolorosament, com una llampegada, els nervis esgotats del nostre home. Després, com abans, res no li interessava, amb el cansament tan gran que duia, i qualsevol fotesa el feia enfadar. De vegades li semblava que surava, caminant pel carrer, veia ombres davant dels ulls i li feia l’efecte que les cases es bellugaven com si haguessin de caure. Estava ben malalt de son. Allò era no viure.

Algú més, encara, li va recomanar un canvi d’aires, una temporada de repòs, i l’home que havia perdut la son va anar a l’alta muntanya per mirar de trobar-la. Allò sí que no ho va poder suportar. L’alta muntanya era ferrenya, lluïa de neu com un mirall i rebotia el sol contra els ulls cansadíssims que, de tant temps, no havien dormit. L’alta muntanya era feta per als homes sans i valents...

Hi va anar d’esma, perquè d’esma feia totes les coses. Des del balcó, un dia, va veure un cotxe acolorit que s’aturava a la plaça del davant de casa seva. En van sortir uns xicots atrafegats carregats de fustes pintades, tot un petit parament que es va convertir aviat en un xamós teatre de titelles. Si en van fer, de coses! Jocs i curses per a la quitxalla, que els voltaven com un formiguer, mímica amb les mans enguantades blanques que simulaven acrobàcies darrera el petit escenari, mogudes representacions amb putxinel·lis que s’arribaven en ocasions als espectadors per demanar-los complicitat. I, per acabar, la rondalla.

–“Hi havia una vegada, ja fa molt temps...” –Ram-pataplam, cop de pandereta. I la veu seguia reposada, s’alçava com una petita onada que moria tot seguit, trenava ordenadament el fil d’una narració que els cops de pandereta amanien amb petites pauses que eren com punts i comes musicals. Els menuts escoltaven amb l’atenció penjada dels gestos i de la veu del narrador. Els va agradar, sembla, perquè van aplaudir molt. I van començar de moure’s i de dispersar-se, belluguets de nou. Els xicots atrafegats van desar l’escenari i els titelles dins del cotxe acolorit, que tot seguit arrencava amb un nuvolet de pols. 

Enrera, quedava la plaça deserta que la quitxalla havia abandonat. Però no, no pas ben deserta: un home dormia profundament en un banc, doblegat com un farcell. L’home que havia perdut la son l’havia retrobada, per fi, en el cor d’una vella rondalla. La mateixa que, de petit, es feia explicar un dia i un altre per la mare, que començava i sabia que, a mig explicar, el noiet s’adormiria, ben acotxat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada