dilluns, 2 de setembre de 2013

LES FORMIGUES


 
                                                                                     Per al meu nebot, Franc. 

Ara us explicaré una cosa que em passa quasi sempre: a les cinc, quan torno de l’escola, me’n vaig a jugar a futbol, i corro i suo i m’oblido de tot: de les matemàtiques, dels deures de català, de les traduccions d’anglès. Sóc el porter del meu equip, i entomo les pilotes amb força traça, modèstia a part. Quan veig a venir la pilota, travessant el cel com si fos viva, sóc com una pantera negra a punt d’atrapar la seva presa, i em sento la força a punt al capdamunt dels dits. I torno a casa cansat però exultant, sobretot si hem guanyat, amb un cansament agradable, com si un gelat de maduixa se’m desfés per dins i tornés més dolça la sang dins de les venes.

Però això dura poc. Perquè, així que m’assec al sofà i engego el televisor, la mala consciència em pessigolleja a l’estómac, com si hi tingués un formiguer. I la mare acaba d’adobar-ho:

–Què, Franc? Ja has fet els deures?

Renoi, els deures. Em passo la mà per la panxa, intentant oblidar la mala consciència que em destorba els dibuixos animats, i llavors m’adono que m’han quedat els dits plens d’unes formiguetes minúscules i malcarades: amb cara de divisió de quatre xifres amb decimals o d’equació de tercer grau, per dir-ho així. Jo intento espolsar-me-les, oblidar-les, ignorar-les. Però no hi ha res a fer.

La truita de patates de tres ous que em fa la mare per sopar les esmorteeix una mica, i me’n vaig a l’habitació amb la cartera plena de llibres i de formigues acusadores. Però llavors l’ordinador em fa l’ullet i m’implora:

–Vols jugar amb mi?

I jo hi vull jugar, i tant, i penso que només serà una estoneta. Empaitem marcianets una bona estona, verds, petits i lluminosos. Llavors, la mare pica a la porta:

–Val més que vagis a dormir, que ja és molt tard!

I sí, me’n vaig a dormir, intentant oblidar la cartera plena de deures intactes. Però les formigues amb prou feines em deixen dormir, em corren pels dits dels peus i omplen els meus somnis d’exàmens, de zeros rodons i panxuts, de verbs de totes les conjugacions possibles, de capitals del món i de mars i de rius de noms impossibles.

Em llevo a les sis del matí, agullonat per les formigues-despertador que m’eixorden a l’orella, i torno a obrir els llibres. Però encara és fosc, finestra enllà, i la son i la mandra em tanquen els ulls i m’omplen d’una recança tèbia i flonja. I me’n torno al llit. Però, a les set en punt, el despertador de debò, el convencional, esgaripa com un esperitat a la tauleta de nit. El despertador i la mare, que obre la finestra i encén el llum i remuga –tot alhora!– perquè no he fet els deures i diu que he deixat el llum del menjador encès i que airegi l’habitació, quin tuf!

O sigui, que torno a l’escola ple de formigues que fan una corrua imparable des del pou obscur de la meva mala consciència. I a l’hora del pati, amb un sol esclatant, renuncio al futbol que em crida i als amics que em busquen, i faig a corre-cuita uns deures urgents i inajornables, assegut a l’escala i amb el cap ple de crits de criatures.

Llavors veig que les formigues, finalment, em van sortint de la butxaca i fan una llarga corrua fins a la sorra rogenca del pati.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada