dijous, 12 de setembre de 2013

L’ALEGRIA SECRETA



 

 
Ha estat després d’un llarg cap de setmana que les noies i nois escoltes hem passat a Viladrau, darrera les pistes de Joan Serrallonga, el bandoler. Els caps ens han ben enredat. Amb un bagul secret enterrat de feia quatre dies! Però mentida o no, ens hem divertit molt. Sobretot a la nit, quan se’ns ha enfonsat la tenda i semblàvem un entrepà de lona.

He tornat molt cansada, però amb una mena d’alegria secreta per dins. Una alegria estranya i esveradora, perquè m’ha fet trencar un got a la cuina i em fa venir ganes d’enredar el meu germà petit, que és cridaner i remugaire, però de bona fe, i s’ho creu tot.

–Hem trobat el bagul d’un bandoler –li dic misteriosa.

–De debò?

–I tant! Ara l’hem dut a uns experts de la Generalitat, per veure si ens el deixen obrir.

Els ulls semblen síndries. M’animo.

–I serem famosos. Ens donaran un premi molt important, però tu no diguis res a ningú.

–Però, em donaràs alguna cosa, si et toquen diners?

–No. Ets massa petit. Petit i brut, perquè no et rentes les orelles.

...I ja hi som. Cop de puny que t’etzibo, cop de peu al cul de torna. Es posa a bramar com un desgraciat.

–Sembla mentida!

Sí, mare, ja ho sé. M’ho dius dotzenes de vegades: sembla mentida que, tan ganàpia, m’agradi fer-lo enfadar. Però és l’alegria secreta, que em corre per dins com una rata, i que fa fer coses estranyes.

Me’n vaig a dalt més alt per no sentir ningú.

Plou seguit i abundosament, d’una manera endreçada. És la primera pluja d’aquesta tardor, i jo m’he arraulit a l’eixida –sota el sostre baix de la barana– per veure l'espectacle, magnífic.

De més petita hi anava sovint, a l’eixida, a jugar amb les nines enmig de l’estesa de pomes i de patates. Però ara feia temps que no el buscava, aquest recer –aquest cau– i m’adono amb sorpresa que ja no hi cabo, dreta, on la teulada pronuncia el pendent: tot se m’ha fet petit.

Fins i tot el paisatge tan conegut: les muntanyes també semblen més a l’abast. M’hi embadaleixo. Penso que és extraordinària, la manera que tenen les olors de revifar-se amb la pluja: olor de terra, de pols finalment vençuda, però també de llavors i de fruites, de fulles seques i noves, o flaires de sopars posats a punt amb aquest ordre tranquil que tenen les coses del poble.

Plou seguit i m’amaren les olors i la bellesa dels grisos que embolcallen les muntanyes, com un abric de llana comprat de nou. Sí, però no és només això. Perquè de molt endins em neix una sensació nova: tota jo sóc una fruita madura; una filla de la pluja; una engruna de la bellesa d’un món redescobert sota la cortina de la pluja.

I ara sé el perquè de l’alegria secreta: m’adono tot d’una que ja m’he fet gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada