divendres, 27 de setembre de 2013

LA PILAR




L’Alba està més contenta que unes castanyoles: han arribat les vacances! Ha acabat l’escola, i també han acabat les hores extres: dos dies d’anglès a la setmana, un de màquina, un de música i un de repàs. Ha endreçat els llibres al prestatge més alt, doncs, i s’ha disposat a viure intensament l’estiu: es lleva tard, va a la piscina, mira la televisió havent dinat, i surt amb les amigues al vespre. Una delícia.

Però diuen que les coses bones no duren gaire. Efectivament, al cap d’una setmana justa, la mare li ha presentat el “programa d’estiu”: fer-se el llit, rentar els plats al vespre, anar a comprar els dies de mercat, plegar o estendre roba un cop a la setmana. I, el que és pitjor: una hora diària de classe. “Del que vulguis”, li ha dit. “Com que ho has aprovat tot, t’ho pots triar. Però una cosa o altra has de fer.”

La noieta s’ho rumia. N’està tipa i cuita, de classes... En parla amb les seves amigues, al vespre, mentre prenen la fresca a la plaça i es miren de reüll els nois més ben plantats. I l’Antònia li proposa:

–Per què no véns amb mi a cosir, a casa de la Pilar? Ja veuràs com no t’hi avorreixes.

–Cosir? Ai, uix! –fa l’Alba.

Però, l’endemà, la hi acompanya. La dona viu en un carreró estret del barri antic de la ciutat, en una casa fosca i esbalandrada. La Pilar és una velleta àgil i xerraire, molt polida, amb uns cabells blancs resplendents. El pati, on les acompanya, fa un gran contrast amb la casa trista: és lluminós, fresc, amb el terra acabat de regar i uns geranis vermells molt alts.

L’Antònia li ensenya el que està fent: una cortina de macramè, que es fa amb nusos. I la Pilar li diu que, si vol, ella pot fer una punta al coixí. Però l’Alba no sap ni de què li parla.

–Les mares volen que us ensenyi a fer vores, a cosir botons o a fer traus –diu la Pilar– però això és molt avorrit. Podries fer la punta al coixí, i llavors la cosiríem en un llençol del teu llit.

No s’ho havia pensat mai, l’Alba, que es pogués fer una punta d’aquella manera: amb una pauta de cartró enganxada a una mena de coixí dur i llargarut, clavant i desclavant agulles de cap i fent anar els boixets, lligats al capdavall de cada fil. Les mans de la dona es mouen rapidíssimes, i fa dringar les fustes amb destresa.

–Se’n diuen boixets perquè són de fusta de boix –explica– i serveixen perquè puguis creuar el fils sense embolicar-los.

A la noieta, tot allò li sembla extraordinàriament difícil. Però la Pilar és tan afable, i els explica i els ensenya tantes coses, que s’hi apunta de seguida. Allò, almenys, no té res a veure amb les classes habituals: serà una cosa ben diferent.

–Així, dius que no t’ensenyarà a fer vores? –pregunta la mare, però no hi posa pegues.

L’estiu s’escola ràpidament. L’Alba encara no fa ni un centímetre diari de punta, però la Pilar s’hi posa cada vespre, i l’endemà en troba un bon tros d’enrotllada al capdamunt del coixí, I, a més, els dóna pa amb xocolata, i els explica una vegada i una altra les mateixes històries, de quan era jove. Però les nenes l’escolten embadalides.

–Potser ja us ho havia explicat –diu sovint.– És que ja no tinc gaire memòria...

Un dia, un dilluns, les noietes troben la porta de la Pilar tancada. No en fan gaire cas, i se’n van a la piscina.

Però, l’endemà, tampoc no és oberta, i la dona no respon. Llavors ho diuen a casa, i els seus pares s’esveren de seguida, perquè la Pilar ja és força gran i viu sola.

–Li deu haver passat alguna cosa...

I en van a donar part a l’ajuntament, però no hi deixen pas anar les dues amigues.

Quan la mare de l’Alba torna a casa, la nena ja s’adona que li porta una mala notícia.

–La Pilar és morta. Ja era molt velleta...

L’Alba no ho pot entendre. La Pilar no parava mai de fer coses, ni de xerrar! No s’ho devia pas esperar, ella, que es moriria tan aviat...

Però la mare no és de la mateixa opinió.

–Va deixar la punta al coixí i la cortina de macramè acabats. S’ho veia a venir, pobra dona.

L’Alba i l’Antònia n’han parlat molts dies, de la Pilar. Els costa molt de creure-s’ho, que és morta. Fins ara, només havien sentit a parlar de la mort als diaris, a la televisió... No s’havien aturat a pensar que podien arribar-la a veure de prop.

Des de llavors, els dies que està una mica trista, l’Alba, quan és la llit, passa la mà per la punta, tan blanca i tan fina, del seu llençol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada