dilluns, 2 de setembre de 2013

EL CAS DEL BEDOLL DIDÀCTIC


 
La meva dona és mestra. I, si voleu un consell, no us hi caséssiu mai, amb una mestra! Són una fauna específica, un bestiar estrany, que parlen dia i nit dels “seus” nens i de la “seva” escola. De debò: dies o nits, dinars o sopars, casaments o festes majors, no hi fa res: només saben parlar, tothora, de la seva feina.

I això sí, tenen les programacions al dia i assisteixen a tota mena de cursets d’escoles d’estiu o d’hivern, però la nevera, a casa, sol ser buida. El gas, s’acaba un matí d’hivern, mentre us dutxeu, i les plantes del menjador fan pena de veure.

Sí, ja sé què em direu: que també és casa meva, que ja sóc grandet i que em podria espavilar. Però jo faig vida al cotxe, amunt i avall i, quan torno a casa, tinc el temps just de sopar –tot escoltant l’última facècia dels seus alumnes– i, a tot estirar, rego les flors, que no en tenen cap culpa. Perquè no tinc gaire temps però m’agraden, les plantes. No se’t tiren al damunt, com els gossos, ni es fan pipí, ni xerren pels descosits. Creixen i prou. Quan fa tres o quatre dies que no les veus, ja han tret un brot nou, o han florit inesperadament, o han granat. Sempre et tenen una petita sorpresa a punt.

La sorpresa grossa va ser quan, a casa meva, hi va néixer un arbre. De debò. La terra era d’un bosc, això sí, perquè mai no he acabat d’entendre que la terra s’hagi de comprar, i algun diumenge en porto una galledada, si anem a dinar a fora.

Però és que creixia i creixia ben decidit, aquell brot: semblava un pollancre, però la fulla era més triangular, i ho vaig buscar a l’enciclopèdia: era un bedoll!

En un parell d’anys, va créixer tant que ja arribava al sostre. No cal dir que jo n’estava molt orgullós, i que l’ensenyava a totes les amistats. La meva dona tenia instruccions precises –sobretot, rega el bedoll!– però sempre he sospitat que rarament en feia cas. Vaig quedar força parat, doncs, un dia que, en arribar, vaig trobar la meva mestretites al terrat, regant el bedoll amorosament.

–Saps què he pensat? (ni “bon dia”, no em va deixar dir). Que aquest arbre, al jardí de l’escola, hi faria molt bonic.

–Això no és “un arbre”, noia. És un bedoll. I és meu. I tinc gana.

Em va fer morros tres dies seguits... Ja en vaig tenir prou. En el fons, sóc un bon jan: un calçasses, vaja! I apa, cap a l’escola falta gent, amb el pobre bedoll ajagut al doscavalls, que ni hi cabia.

Quan vam arribar, ja ens esperava un seu company, enfeinat amb la mànega, regant el jardí.

–De debò ens el dónes, aquest bedoll? –va dir, només de veure’m entrar carregat.

Això era un bon símptoma. Perquè aquell element, mestre o no, almenys no parlava “d’arbres” i “d’herbes”. Hi entenia més que jo, i em va fer un inventari complet de totes les existències vegetals de l’escola. Em vaig quedar força més tranquil.

Perquè la meva dona no el regarà, el bedoll. Això sí, en farà fitxes, clixés i derivats: “BEDOLL: (Betula pendula, família de les betulàcies). Arbre caducifoli...”

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada