dilluns, 16 de setembre de 2013

LA MALIFETA DEL RELLOTGE



La gent d'Alpens són molt assenyats. Potser és per això que el rellotge del campanar no té rodona il·luminada, ni números, ni xifres romanes, ni agulles: la gent en té prou d’un mecanisme que assenyali els quarts i les hores puntualment. Jo trobo que un rellotge així és com una persona sense cara; m’agradaria que fos com el de Vic, tan bonic a la torre de l’Ajuntament, com una cara riallera que es mira tota la plaça del mercat. Però, malgrat això, estimo el nostre rellotge invisible, misteriós com les òlibes que nien al campanar i que ningú no ha vist. I us diré per què l’estimo.

És un rellotge molt vell i molt complidor. És clar que ja ranqueja una mica i que de vegades s’ha espatllat, però sempre han aconseguit d’apariar-lo. Temps enrera, però, en va fer una de bona: i des de llavors ençà que ell i jo som tan amics. El mossèn va dir no sé què d’una peça que no anava a l’hora, però no m’ho he acabat de creure mai. El cas és que tocava hores cada quart. I hauria estat ben divertit de fer-li’n cas! Vam anar al col·legi a les nou, i al cap d’un quart ja tocaven les deu. Ens va meravellar molt. Però el més bo va ser quan al cap d’un altre quart van tocar les onze: com que a les onze sortim al pati, hi va haver una cridòria i una alegria! Però el senyor mestre no va pas estar per orgues. El senyor mestre té un rellotge d’aquests tan bons que diuen el dia i tot i ens va fer callar a tots perquè tot just eren dos quarts de deu, va dir. I vam haver de fer com sempre. Però a tres quarts de deu van tocar les dotze, a les deu la una, a un quart d’onze les dues... estàvem inquiets i excitats com en un dia tempesta, i vam fer més aldarull que mai. Però a la fi vam tornar a casa, perquè al rellotge del senyor mestre eren dos quarts d’una. Just quan sortíem, el rellotge del campanar va tocar les onze. I dèiem: “Ui, que és fosc!”, “Que és estrany que no hagin encès els fanals, tan tard!”, i altres coses així, de per riure. La mare, a casa,  tenia com sempre el dinar a punt, però jo li vaig dir que volia anar al llit, que eren les onze i que em moria de son. Però em va dir que mengés i que no fes tantes ximpleries.

Aquella tarda van parar el rellotge. Es veu que la gent no podien suportar un desgavell tan gros, encara que no en fessin cas. Per a mi va ser una desil·lusió, i me’n vaig recordar dies. Tants, que una tarda, sortint de l’escola, vaig pujar d’amagatotis al campanar per veure el rellotge, que ja estava apariat i tocava les hores a cada hora, pacientment. Era la primera vegada que pujava al campanar, i em va fer una mica d’impressió. L’escala de cargol és fosca, i feia pudor de resclosit. Acabada l’escala hi ha un replanet amb dues portes: l’una dóna al cor, i l’altra a l’escala que puja campanar amunt. Aquesta no és de cargol, però s’enfila molt dreta, i els graons són tan estrets que cal pujar-la de puntetes. I de la barana de fusta no pots refiar-te’n: m’hi vaig recolzar i va trontollar tota, amb un garranyic que em va deixar esglaiat. L’escala puja encastada a la paret del campanar com una serp i pel gran buit del mig pengen els dos pesos del rellotge, dues grosses pedres cilíndriques. Em van encisar de seguida. I vaig tenir la sensació que sí, que el rellotge era tan important com jo sempre havia cregut. El tic-tac ressonava, pausat, i semblava el panteix d’una bèstia cansada. El mecanisme del rellotge queda tancat dintre d’un petit recambró de fusta. Estava tancat. El cor em bategava de pressa i tenia por que em descobrissin, però vaig empènyer lleument la porta, i es va obrir grinyolant. Vaig quedar admirat. És realment un rellotge enorme, però sense cap aparença de rellotge: més aviat en sembla un esquelet, viu per miracle, sense cara ni cos.



 Em vaig quedar una bona estona a escoltar-lo: Tic... tac, tic... tac, tic... tac... Em van semblar tristos, aquells tic-tacs, tan sorollosos, però tan avorrits i resignats. I llavors ho vaig entendre. El rellotge del meu poble s’avorria; havia envellit d’avorriment, i era per això que havia volgut provar d’anar més de pressa, de rejovenir-se tocant hores cada quart, el molt llepa. “T’entenc”, li vaig dir baixet, i tot seguit vaig davallar les escales sense recolzar-me a la barana, a poc a poc, per no entrebancar-me. Em sentia feliç, i aquell vespre vaig estar dues o tres vegades a punt d’explicar-ho a la mare, tantes ganes en tenia. Però vaig témer que em renyaria i no vaig dir-li’n res.
Ara, si sento que algú diu, satisfet: “Sembla que torna a anar bé, el rellotge!”, jo penso: “Sí, ves, per força”. I quan passo dessota el campanar alço el cap i li faig l’ullet amb complicitat. Ell, és clar, no me’l pot fer, l’ullet, perquè no té cara, però en tinc prou de saber que som amics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada