dilluns, 23 de setembre de 2013

LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA




Aquells tres germans –el Jaume, el Frederic i la Mercè– sempre en parlaven, de Gràcia. Deien “Gràcia” i no pas “Barcelona”. Jo em sentia vagament encuriosida pels seus comentaris. Però de seguida els oblidava, i tornàvem als nostres jocs:

–A veure qui va i torna abans del pollancre, amb la bicicleta!

Un dia, vam deixar el Jaume, que és força bona fe, sol al ramal, cronometrant la cursa. Però, quan vam arribar al pollancre, ens vam entretenir a la Roca de la Lluna i hi vam fer una llarga estada, seduïts per l’hora dolça del capvespre: amb els pins com una randa fosca contra l’horitzó líquid, de taronja, i el poblet petit i arrenglerat com un ramat de bens.

Quan vam tornar, ja era fosc. El Jaume se n’havia anat a sopar, molt ofès, i no ens va dirigir la paraula en tres dies.

La Mercè tenia la meva edat. Sovint, fèiem llargues passejades confidencials, i ens explicàvem tot de secrets. Ella, a Barcelona, anava a una escola molt gran, amb laboratori, gimnàs i biblioteca, i jo li envejava una mica. Però ella m’envejava a mi!

–No et pensis que és tan bonic. Tu sí, que tens sort, de poder anar a una escola tan petita, amb un pati que és tot el poble! –això, a la Mercè, la impressionava molt.– I tots us coneixeu, i sou amics!

–Psè! –vaig respondre, vagament, i vaig pensar en les nostres baralles aferrissades.

Els tres germans s’estaven tot l’estiu amb la seva àvia, en una caseta d'Alpens, a tocar de casa meva. Els seus pares anaven i venien de Barcelona: havien de treballar a la botiga.

Així, doncs, el dia que la Mercè em va dir, engrescada: “Vols venir, a la festa major de Gràcia?”, a mi em va venir de seguida al cap la seva àvia, que per a mi era la senyora Amàlia. I és que jo no havia vist mai una àvia tan elegant. No es vestia de color negre, com les iaies del meu poble, sinó amb uns vestits de colors llampants i sedosos.  Tenia uns  cabells blancs resplendents, i xerrava molt, amb tothom, i reia fàcilment. Però jo li tenia una mica de respecte, perquè era tan diferent.

–I ja ho voldrà, la teva àvia?

–I tant, que sí! Ja n’hem parlat.

A Gràcia, em vaig endur una gran sorpresa. Perquè jo em feia pagues d’uns grans edificis, de molts cotxes, de molta gentada. I Gràcia encara semblava, una mica, un poble gran, amb tots aquells carrers estrets, i les placetes acollidores.

Els meus amics vivien al carrer Verdi. L’havien guarnit com si fos el fons del mar: amb un sostre d’onades blaves de roba, peixets de fullola de fusta, pintats de tots colors, i roques de paper de diari cargolat. L’efecte era fantàstic. Em va explicar que tothom hi col·laborava, i encara vaig poder veure els darrers retocs. Perquè, mentre sopàvem, al senyor Jaume se li va acudir una idea fantàstica:

–El figurí de la botiga! Les cames i els peus poden ser un nedador, i de mig cos amunt, una sirena!

No vam ni acabar les postres: ens vam aixecar de taula com un coet! La senyora Mercè, la mare, va brandar el cap resignadament.

Ens vam distribuir la feina: la Mercè i jo, havíem de trobar algun veí que ens deixés uns peus d’ànec per al nedador; i el pare i els nois van començar a fer la cua de la sirena amb una ànima de filferro i pasta de paper, i escates molt brillants que nosaltres també ajudàvem a retallar.

Van ser cinc dies meravellosos. Vam recórrer tots els carrers guarnits, amb un tema ornamental diferent en cada cas: amb fitxes de dòmino gegants, amb peces d’escacs, amb cortinetes de xapes, amb personatges dels dibuixos animats... A cada carrer, cada dia, hi havia actuacions diferents: ball, pallassos, titelles, curses de bicicleta... El Jaume i el Frederic van jugar a futbol, i van perdre, amb l’equip del barri, a la plaça del Diamant: i el senyor Jaume, mentre ho miràvem, ens va explicar que a Gràcia hi ha uns quants carrers amb noms de pedres precioses: la plaça del Diamant, el carrer del Topazi, el del Robí... perquè, anys enrera, els va batejar un regidor que era joier.

Els avis treien les cadires a la porta o al balconet ple de geranis, cap  al tard: i això  no era pas tan diferent del poble! Els  bars tenien les portes obertes de bat a bat, i les taules al mig del carrer. Fins i tot vaig veure un menjadoret particular de planta baixa, completament obert a la curiositat dels vianants, amb les cadires arran de la vorera, i els estadants que hi feien tertúlia. Però em van explicar que això només era possible durant la festa major: perquè llavors tancaven alguns carrers al trànsit.

El dia més emocionant va ser quan el jurat va atorgar el premi de carrers guarnits al “nostre” carrer! Tots els veïns ho vam celebrar amb xampany, aquell vespre. La senyora Amàlia, més mudada que mai, estava realment com el peix a l’aigua, xerrant pels descosits amb les seves amistats –i més en aquell carrer tan mariner, és clar!– El senyor Jaume, amb la càmera, ho anava filmant tot: el carrer guarnit –tot i que algunes onades, amb el vent, s’havien entortolligat–, els nens petits que tiraven confetti, els avis asseguts als portals.

Quan ja érem al llit, rendides, la Mercè i jo encara vam xiuxiuejar una bona estona.

–Sort que encara ens queda la festa major d’Alpens! –va dir la Mercè, i es va adormir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada