diumenge, 1 de setembre de 2013

HO DIRÉ A LA MARE!




La petita Laura, la poruga Laura, tenia una frase cèlebre: “Ho diré a la mare!”, que etzibava sense com va ni com ve, al col·legi. “Ho diré a la mare” era la rèplica immediata a qualsevol petit incident amb les companyes. Per poc que li portessin la contrària, per poc que l’esporuguissin –i no costava gaire– la Laura ja amenaçava, puerilment; invocava la mare com aquell qui demana venjança a un déu protector. No cal dir que se li’n reien. De vegades, les companyes, ja se li anticipaven i tot, engrescades:

–Ep, que ho dirà a la mare!

–Quina por, la mare de la Laura!

La menuda, llavors, mirava les adversàries amb aquest odi tan sincer i tan elemental del qual només són capaços els infants i s’encastellava en el seu emmurriament fins que qualsevol cosa, també, l’en distreia.

Pels volts de Sant Josep, al col·legi de la Laura van organitzar un concurs de dibuixos, amb el tema obligat de la temporada: la primavera. Els dies eren rúfols i emplujats –el temps no sempre s’adiu amb les convencions dels homes– però tothom dibuixava flors a dojo i sols esclatants. La petita Laura, la poruga Laura, va dibuixar un balcó ple de roba estesa amb un gerani insignificant, tot just una mica revifat, amb quatre fulles verdes. Era tota la primavera que s’endevinava a casa seva, el pis entaforat dins de la gran ciutat. I va guanyar. Era una victòria important, gairebé increïble. Totes la felicitaven! Però la Marta li va dir amb rancúnia, burleta:

–Ho diràs a la mare, oi?

La va mirar, indignada, i anava a respondre alguna atzagaiada, però es va repensar. Va dir només:

–Sí.

I la Marta es va arronsar les espatlles amb menyspreu, però es veia ben bé que es moria d’enveja.

Tornant a casa, la Laura es felicitava mentalment, molt contenta. Si ho diria a la mare? I tant! Ja ho crec! Per una vegada que les coses li sortien bé al col·legi... “Ja ho crec, Marta!” pensava, i se sentia valenta, no gens disminuïda al costat de les altres.

Va acabar d’arribar amb una petita correguda. Davant l’entrada closa dels pisos, ja coneguda però sempre una mica descoratjadora, va reposar uns segons i va prémer el timbre. La veu no es va fer esperar:

–Qui és?

–Sóc la Laura, mare. Mare, saps, aquell concurs...

Però la veu s’impacientava:

–Puja, puja!

La porta s’obria amb un petit clic misteriós.

Els va trobar tots dos, el pare i la mare, asseguts a la taula parada de sopar, davant de la televisió. Escoltaven les notícies. Va respectar aquell silenci, impacient. Va desar l’abric, es va rentar les mans. Van començar a sopar, sempre amb l’aparell engegat. La Laura no podia esperar més:

–Mare, aquell concurs de la primavera...

Però la mare li indicava amb un gest que callés. Menjaven en silenci, els ulls fits a la pantalla. La Laura provava sort de nou:

–Mare, el dibuix que vaig fer...

Però, just aleshores, començaven una pel·lícula, i la mare deia distretament:

–Sí, deixa’m escoltar.

La menuda es movia inquieta a la cadira. Va emprendre el pare:

–Pare, a l’escola hem fet un concurs...

L’home no estava per brocs.

–Molt bé, nena –I li esbullava els cabells com aquell qui arruga un paper, sense adonar-se’n. La noieta, decebuda, es va alçar.

–Me’n vaig al llit.

–Ah, bona nit.

No va respondre. Però en allò sí que eren rigorosos, els pares:

–Laura, què es diu?

–Bona nit.

La pel·lícula encara va durar molta estona. Sentia les veus, i no sabia dormir.

L’endemà, mentre rentava els plats, la Carme, la mare de la Laura, va voler aprofitar l’estona. Es va adreçar a la seva filla, que feia els deures de l’escola.

–Laura, què em deies ahir d’un concurs?

–Que el vaig guanyar.

–Què dius! De debò? Deus estar molt contenta!

La Laura feia cara de prunes agres.

–Sí.

–Només “sí”?

La Laura va arronsar les espatlles i va continuar escrivint.

Aquell vespre, de nou davant la televisió, els pares de la petita comentaven que la seva filla era una nena estranya, apàtica, poc alegre.

–Ha guanyat un concurs de dibuix i no n’ha fet gens de cas –deia la Carme.

Se’n feien creus.

A l’escola, la Laura va arraconar de mica en mica aquell “ho diré a la mare”, que feia riure tant a les companyes i que, potser ho intuïa, no tenia cap sentit.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada