divendres, 6 de setembre de 2013

FOC


                                                                                                                 A Segimon Serrallonga, en el record. 

Aquest hivern, fa un fred que pela. Quan anem a escola, juguem a trencar i llepar els caramells de la font de la plaça, com si fossin gelats, o esbotzem amb el peu el vidre blanquinós dels bassals. Encara no ha nevat, enguany, però les tramuntanades esmolen el cel i escombren la terra amb fúria, roents.

Així i tot, sempre ens fan anar al pati i el vent se’ns fica a les butxaques on amaguem les mans i ens mossega els dits, traspua els mitjons i fa niu a les sabates, i s’enfila a les cuixes...

A la classe i tot encara en tinc, de fred: me’l sento com un paràsit sota les ungles i em frego les mans, però la sang hi sembla adormida; no me les sento. Són ben blaves, balbes. Avui ens toca lliçó de dibuix, per sort. Traiem les carpetes de l’armari, amb presses i empentes, i els llapis. Repasso els meus dibuixos acabats: no gosaria dir-ho, però m’agraden. I m’alegro molt de poder dibuixar de nou, tota una hora sencera, i més ara que la calefacció es comença a deixar sentir. El fred es fon a les sabates i a les butxaques i les mans es desentumeixen. Ens diuen que el tema d’avui és lliure, i hi ha companys que protesten, perquè no saben què fer. Jo tampoc no ho sé, de tantes coses com m’agradarien... Estic una estona rumiant-ho amb el llapis als dits, mentre l’última esgarrifança se’m mor a l’esquena.

I de sobte ho sé: dibuixaré el foc. Un foc molt gran, de flames altes i agosarades, com llengües, un foc amb moltes guspires. Hi penso llargament, amb delectança, veig les flames blaves-blanques-taronges-grogues i les brases vermelles, els troncs que s’esberlen de tan abrandats i que es van morint amb sostres de cendra... que un vent de tramuntana llepa àvidament.

Estrenyo el llapis però me’l sento ínfim a la mà, una pobra eina, i començo unes ratlles vagues que em fan patir, que desdiuen la meva urgència i que empobreixen la imatge tan poderosa que he bastit dintre meu: aquest foc tan viu que no sé fer néixer al paper. Però ara una línia a l’atzar s’ha dreçat airosa i veig el foc darrera seu, com si la línia fos un fil que pogués guiar-me i dictar-me les formes. I ja treballo amb deler, esborro i dibuixo i miro i rectifico i no m’adono del temps; pinto i barrejo colors, i veig créixer el foc com un gran esclat d’alegria i de confiança que em xucla i que m’allibera del pati, del tedi, del vent, del fred. L’he acabat. El miro i no sé què més fer-hi, m’agrada, tot i que potser el miro amb els ulls del pensament. Hi passo el dit lentament, i el sento llis; és molt bonic, però massa llis. I massa quiet. El voldria viu, amb guspires que naixessin i morissin sense parar, amb troncs que s’aprimessin de debò i que s’ensorressin i fessin un munt de caliu.

El vull viu. I arrenco el full amb molt de compte. Tanco els ulls, i l’estrenyo amorosament a les mans, a poc a poc, i espeternega un moment mentre s’arruga, molt dòcil, com un branquilló que cremés amb tot de fulles seques.

Em toquen bruscament a l’espatlla. Miro, sorpresa, i veig la mestra dreta davant meu, molt seriosa, que mira amb cara de repte el meu bloc de dibuix obert i net com dues ales blanques.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada