divendres, 13 de setembre de 2013

EN “VIGI”


 
Potser perquè plovia, a rauxes però tossudament, avui sí i demà també, i van haver de suspendre moltes excursions; o perquè la Marta no li feia gens ni mica de cas... El fet és que en Jordi no estava bé enlloc, ni a la casa de colònies ni als carrerons estrets del poble mariner. Si els altres dormien, ell havia de fer gresca; si passejaven, tenia ganes de dormir. Esperit de contradicció, que en diuen. Ja li ho deia l’Óscar, el seu amic: “Com et cremes!” (que vol dir, en argot actualitzat: “Com et passes!” o “En fas un gra massa!”). Ara, aquella tarda rúfola, però escombrada de tant en tant per la tramuntana pròpia del país, una nosa més perceptible que mai li impedia gaudir de la passejada en barca, des de Llançà fins a Cervera de la Marenda, a la Catalunya Nord. I això que el sol semblava que jugués a picar l’ullet amb el núvols, i el mar, arrissat, tenia una brillantor de metall, més fosca com més a prop dels espadats de la costa. Una platja minúscula, pedregosa, li va cridar l’atenció: s’hi hauria quedat, sol. Perquè es sentia com un cargol grotescament carregat amb la pròpia closca.

La Marta reia i se’l mirava.

A Cervera de la Marenda van girar: virar, que en diuen els mariners. Van passar davant de Portbou, encimbellat damunt mateix del mar, amb les cases apilotades, com si tinguessin por de no poder veure l’aigua. Les muntanyes, arrodonides i sense arbres, feien graons: eren vinyes abandonades, segurament.

I van desembarcar a Colera, per berenar i provar, si més no, si l’aigua era gaire freda. Però ell no en tenia ganes, de banyar-se. Es va passejar desmenjadament per la platja, amb sorra dins les sabates. Vora les roques creixien una mena de roselles grogues, molt grosses, que no havia vist mai. Es va enfilar roques amunt. Els seus companys, a sota, prenien el sol, o els núvols, estirats damunt les tovalloles virolades. Un mestre el va cridar: 

–Jordi! Et faràs mal!

Però no li’n va fer cas. Aquella nosa de cargol se li esbravava una mica, mentre amb els cabells humits del ruixim del mar, s’arrapava de peus i mans a les roques... que va sentir cedir tot d’una, sota els peus. Va cridar, angoixat: “Vigileu!”, i ja les pedres despreses s’estimbaven avall, de dret a la platja, damunt dels seus companys.

No haurien pas tingut temps, d’apartar-se’n. Ben just s’havien incorporat, amb sorpresa, i les pedres reposaven al seu costat, quietes, com si hi haguessin estat sempre.

Ningú no s’havia fet mal. Però es va fer un silenci dens, al seu entorn, quan va baixar de les roques, desolat. Fins que el mateix mestre que l’havia advertit va reaccionar violentament, desconcertat:

–Vés-te’n a la barca. Queda-t’hi! I, si pot ser, no l’enfonsis!

Ara sí, que la Marta el mirava. Ara que no hauria volgut veure-la.

La closca de cargol va créixer desmesuradament, mentre s’allunyava dels seus companys.

Al cap d’una estona, però, el van anar a buscar:

–Diu el mestre que vinguis a berenar.

I va ser llavors que l’Òscar va deixar anar l’atzagaiada:

–Home, Jordi! Havies d’haver cridat: “Vigi!” perquè, el temps de dir “leu!” i ja hem tingut les pedres a sobre.

Es cargolaven de riure. I ell també, finalment. L’Òscar tenia la rara virtut de veure només el cantó amable de les coses.

Aquell vespre, els mestres els havien reservat dues sorpreses: l’una, el sopar en un restaurant del Port de Llançà, incloent-hi una copa de xampany racionat i l’altra, que els havien obert una discoteca només per a ells. “Per compensar els dies de pluja”, van dir. Allò sí que no s’ho esperaven.

La ballaruga va durar fins molt tard. El Jordi ja no se sentia presoner de cap closca, mentre es deixava endur pel ritme trepidant de la música, braços i cames lliures, com un remolí. I quan van sonar les cançons lentes, i es va asseure cansat i feliç, ve la Marta i li diu, com en un somni:

–Vols ballar, “Vigi”?

Allò sí, que no s’ho esperava gens. Ni mica.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada