divendres, 20 de setembre de 2013

ELS POLSELENITES




La Montserrat li havia explicat, a la Nit, que allò que li passava no era ben bé una malaltia; sinó que el seu cos s’havia fet sensible a coses que, normalment, no ens fan mal, com ara la pols, el pol·len de les flors, la farina... i que, per saber-ho del cert, li hauria de fer unes proves que consistien a injectar-li una mica de pols, una mica de pol·len... i veure quina era la substància que feia que de vegades s’ofegués, a les nits.

Com que la Montserrat (la doctora Guillamon) ho explicava tan bé, no s’hi va amoïnar gaire. Una estona després de la visita (era l’hora de dinar), els van convidar i es van quedar; i mentre la mare i la Montserrat feinejaven a la cuina i xerraven pels descosits, ella i en Gerard, el seu germà petit, tenien en Josep (el doctor Malo) ajagut al consultori suportant, pacientment, tota mena de “proves”: “Tanca els ulls! Obre la boca! Respira fort!”

Sabent això, no us ha d’estranyar que la Nit, uns dies més tard, es quedés ben embadocada observant un raig de sol que entrava de biaix des de la persiana mig tancada i que abastava de ple les pàgines obertes del seu llibre de matemàtiques. Perquè la pols, dintre del raig de sol, es convertia en guspires vives, mòbils. I ella les observava atentament, fascinada: es gronxaven suaument i es dispersaven amb el moviment mes petit de les seves mans, o del seu alè. No semblaven pas capaces de fer mal a ningú, aquelles volves brillants.

I llavors va sentir les veus, però d’una manera molt estranya i silenciosa. Com si li parlessin directament dintre el seu cap. Deien:
–No tinguis por. Som polselenites, només.
I ella els preguntava, també sense obrir la boca, sense paraules:
–I això què és?
–Quina noia més inculta! Busca “selenites” al diccionari, au.
     Ho va buscar, una mica maldestrament, al diccionari groc que li havien regalat quan va fer nou anys. “Selènic... selenit... selenita!”
–El diccionari diu que els selenites són els habitants de la Lluna. Els polselenites, doncs...
–Som els habitants de la pols de la Lluna –van anticipar-se al seu pensament, dintre del seu cap.

I llavors els va veure. Com si s’haguessin engrandit, o com si els seus ulls fossin un microscopi, els veia gronxar-se suaument, daurats, agafats a les cordes d’uns paracaigudes que semblaven flors. Bé, això d’agafats és un dir, perquè no tenien cames ni braços, només un cos arrodonit, groc brillant, amb un parell d’ulls petits de mirada dolça. Però el cos era mòbil, i podia estirar-se de qualsevol manera; com un xiclet. També podien adherir-se suaument als paracaigudes o damunt de qualsevol superfície: hi va posar un dit i van començar a fer-hi capgirells, tot riallers... he dit riallers? És un dir, també, perquè no tenien boca. Ja us he explicat que parlaven sense paraules; i reien amb els ulls, ves. Com que no pesaven, rebotaven de valent, en caure damunt del llibre. Les mares polselenites arreplegaven, atrafegades, els seus petits:

–Tots dintre el diagrama de Venn! Vinga!

El que llavors s’esdevingué a la pàgina del llibre de matemàtiques, la Nit no ho oblidaria mai. Els polselenites més forçuts dreçaven el símbol de la igualtat, en feien dues paral·leles i les portaven just al mig de la intersecció del diagrama, que era una superfície ratllada; el conjunt A es convertia en un rossolador, i el conjunt buit en una plataforma giratòria; els símbols de pertinença, d’inclusió, d’unió, d’intersecció, s’enfilaven damunt els altres, en una mena de torre laberíntica on els petits polselenites grimpaven adelerats. Tot traslladat dintre el diagrama. Era ben bé un parc! I el paper blanc, vist de prop, era una sorra fina, flonja. Però...
–Us hi falten flors –va pensar la Nit.
–...i arbres –completaren els polselenites.

No s’hi va pensar gens. Va agafar els llapis de colors i va dibuixar, al voltant del diagrama, tot un jardí minúscul, amb arbres i flors de les més variades –i desconegudes– espècies. També hi va fer uns quants bancs. Els avis i les àvies polselenites s’hi van asseure de seguida, agraïts...

Però hi havia alguna cosa que la intrigava. Abans i tot de saber-ho amb certesa, abans de formular-se la pregunta, els polselenites ja li responien:
–No hi ha cap raó perquè els habitants de la pols de la Lluna no puguin viatjar en un raig de sol, que en dius tu. En realitat és la ruta 3000-4-BA. I parlant de la Ruta, aviat es farà fosc i s’esvanirà. Hem de tornar a casa.

Tot va ser molt ràpid. I ordenat. Els paracaigudes-flor, que en el moment d’aterrar s’havien fos, xuclats pel cos groc brillant, ara ressorgien, però convertits en uns estranys i rapidíssims propulsors.
–Adéu! Adéu! Adéu! –es multiplicaven els comiats... Els ulls li feien pampallugues.

L’altra veu, coneguda i pròxima, audible, real, la va sobtar:
–Nit! No sé com pots estudiar, a les fosques! Valdrà més que vinguis a sopar.

L’endemà, a la classe, la mestra la va renyar, quan va veure la pàgina del llibre plena d’arbres i flors. I ella els va esborrar amb recança. Però una taqueta groga, molt petita, es va quedar per sempre en un raconet. Entre ratlla i ratlla de la intersecció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada