divendres, 6 de setembre de 2013

EL TOTAL D’ALUMNES D’UNA SALA ÉS VUIT-CENTS


                                                                                                                 Per a Enric López.

El dia que vaig fer l’examen de matemàtiques, em va passar alguna cosa sorprenent. I dic “alguna cosa” perquè encara no ho acabo d’entendre. No és pas que les matemàtiques m’agradessin gaire. Però, fins a aquell dia, vaig anar fent. Conjunts, subconjunts, aplicacions, correspondències, i equacions... s’anaven ordenant, bé que feixucs, dintre el meu cap. I m’agradaven els números menuts i polits del mestre a la pissarra, i la seva manera d’espolsar-se el guix de les mans, i els seus ulls petits i blaus. Però el dia de l’examen, una mena d’enyorança em va trasbalsar. Mirava els números petits i polits i pensava: “no els veuràs més”, perquè jo acabava vuitè, sabeu?... I l’Arnau, davant meu, amb aquells cabells tan negres i el clatell ben bru... tampoc no el veuria, si feia professional.

El mestre llegia una de les preguntes de l’examen, amb veu clara i tranquil·la:

“El total d’alumnes d’una sala és vuit-cents. A cinc-cents d’aquests alumnes els agrada jugar a futbol, a tres-cents jugar a ping-pong, i a quatre-cents cinquanta nedar...”

I em vaig adonar, amb un ensurt, que només estava escoltant la música d’aquestes paraules, la veu tranquil·la, i que no entenia res.

...I l’escola vella, una mica bruta, de parets escrostonades. No volia pensar-hi, us ho asseguro. Però els números petits i polits em ballaven davant dels ulls i, en canvi, se’m feien perceptibles una colla de sensacions oblidades: l’olor de pols de guix, inconfusible, calenta; l’olor dels cabells molls, acabats de rentar, de l’Arnau, davant meu; la flaire, llunyana, que entrava només a glops, dels rosers del pati. I l’olor d’estiu, que sempre em trasbalsa, però més enigmàtica i més intensa que mai.

Vaig rellegir el full de l’examen: “el total d’alumnes d’una sala és vuit-cents.” Però, vaig pensar, què redimonis poden fer-hi, vuit-cents alumnes plegats? Si no és que es referia a l’any dos mil, a l’excés de població i a totes aquestes coses...

Us juro que ho vaig provar, de fer l’examen. Però el full romania sense resposta davant meu, inalterable, i jo llegia i rellegia les preguntes sense entendre res:

“...a cent els agrada jugar a futbol i a ping-pong, a tres-cents vint-i-cinc jugar a futbol i nedar...”

Nedar!... quina olor de nit i de mar, el vespre que ens vam remullar a la platja, durant les colònies. L’Arnau em va donar una empenta i vaig caure de cul a la sorra. I quan tornàvem a l’autobús, el mestre em va demanar, increïblement, un xiclet, i això que a la classe no ens en deixa menjar.

“...a cent cinquanta jugar a ping-pong i nedar, i a setanta-cinc els agraden totes tres coses.”

No m’ho havia cregut mai, que l’escola m’agradés. Però, només de pensar que acabava –i ho havia desitjat tant!– ho veia tot diferent: la remor del pati, per exemple, com una mena de cançó de bressol...

I és que m’hi adormia, es veu. Vaig suspendre.

 

Però, durant tot l’estiu, les matemàtiques han estat com una mena de cordó umbilical que m’unia encara a la meva infància, de la qual em fa por, es veu, separar-me bruscament. I, aquest setembre –amb l’olor de terra molla del pati acabat de regar– he entrat a l’aula, buida, amb una mica de respecte. Una mica com si entrés en una església. El mestre, que és bona persona –tampoc no me n’havia adonat mai– ens ha posat el mateix examen del juny:

“A quants alumnes no els agrada cap de les tres coses?”

“A quants alumnes els agrada jugar a futbol o a ping-pong però no els agrada nedar?”

“A quants alumnes els agrada nedar però no els agrada jugar a futbol ni a ping-pong?”

Ves quines cabòries més absurdes. Però he aprovat, finalment.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada