dimecres, 4 de setembre de 2013

EL FILL DE LA DIRECTORA



En Pol és el fill de la directora de l’escola. I això és dur. És com si ho portés escrit al front amb lletres fosforescents. Si té una bona nota, si fa alguna cosa bé, no falten mai els comentaris malèvols dels seus companys, que ho desvirtuen tot: “És clar, com que la teva mare és la directora!” El cas és que, contràriament al que creuen els seus companys, la seva mare, a l’escola, ni tan sols permet que en Pol l’anomeni mare, sinó Elvira. I l’Elvira, amb ell, és molt més seriosa que amb els altres nens, perquè no sigui dit que li fa cap tracte de favor.
 
És a dir, que si mai heu envejat un company vostre que sigui fill d’una mestra de la mateixa escola, val més que us en compadiu...

Però aquell any, per Sant Jordi, quan en Pol en tenia onze acabats de fer, les coses, inesperadament, van canviar.

 Perquè el nen era de mena somniador i imaginatiu; un desastre jugant a futbol, un zero a l’esquerra en matemàtiques,  un recol·lector admirable de faltes d’ortografia: “En fas més de les que caben al paper! - s’exasperava el seu professor de català...però un crac a l’hora de dibuixar.

 En Pol feia uns dibuixets de còmic divertits i precisos: era capaç de fer la caricatura malèvola de tots els mestres, que circulaven d’amagat a l’hora de les classes més avorrides. Potser per això tenia, malgrat les altres circumstàncies esmentades, molt bons amics.

I aquell any, el concurs literari que es feia habitualment a l’escola per Sant Jordi, va incloure una novetat: concurs de dibuix per a la portada del llibret que recollia els textos guanyadors.

En Pol va desplegar totes les seves habilitats. Va dibuixar un Sant Jordi una mica tou i grassonet que s’assemblava sospitosament al professor de català, i el drac...oh, el drac!

Només de veure’l, reies. I és que tenia una colla de dents punxegudes a la boca oberta, unes celles molt acostades, una crinera arrissada...que recordaven exactament la cara de la directora en els seus moments àlgids, és a dir: quan exercia com a tal i us clavava una bona escridassada.

En contra de tots els pronòstics, malgrat la irreverència manifesta del seu dibuix, en Pol va guanyar el concurs, i el dia de Sant Jordi, mentre rebia el seu premi (un llibre, és clar), l’aclamació va ser memorable.

 A casa, en Pol s’esperava una reganyina. Per això va quedar tan sorprès quan la seva mare, l’Elvira, el fa felicitar efusivament i li va dir:

-          No ho sabia, que dibuixaves tan bé! A veure, quin llibre has guanyat?

En Pol no se l’havia ni mirat. Uf, un llibre...! El títol era estrany: “Orxata d’ortigues”, d’un tal Albanell. La seva mare el va fullejar tota cofoia, però ell li va prendre de les mans i se’l van endur a l’habitació. Era el seu trofeu, encara que fos només un llibre. Aquella nit, i totes les que van seguir, se’l posava sota el coixí, com si fos un osset de peluix, i semblava que li feia una escalforeta agradable. El llibre li feia pensar que potser ell no era tan negat, al capdavalll...

 I ja feia una colla de dies que dormia amb el llibre (que havia quedat força rebregat), quan la mare li va demanar:

-          Que me’l deixaries, el teu llibre? És que m’aniria bé, a l’escola.

En Pol li va deixar a contracor, només per un dia. Quan la mare l’hi va tornar, en Pol va dir, ben ingènuament:

-          De què va, el llibre?

L’Elvira, la mare, va riure.

 -          Ja em pensava que no t’ho preguntaries mai! – i li va aconsellar de llegir-lo, és clar. És la millor manera de saber de què van, els llibres!

Va resultar que “Orxata d’ortigues” era un llibre molt divertit. En Pol el va llegir més d’una vegada. I ho tenia clar: el seu escriptor preferit era Josep Albanell. Més que res, perquè no n’havia llegit cap altre...

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada