dimarts, 3 de setembre de 2013

COTXES FUMADES



-          N’estàs segur, que no vols venir?

-          Sí, tieta. M’estimo més quedar-me.

-       Que faci el que vulgui, dona! Apa, que farem tard!

 I en Jordi  -tímid, tretze anys, ros, amb ulleres- veu, més aviat alleujat,  com els seus oncles se’n van amb el quatre per quatre a comprar a Cantonigròs, el poble més proper. Després de tornar a posar la tanca, es gira de cara a la casa on, per primera vegada durant aquestes vacances, s’ha quedat sol. Quina meravella!

 Sap molt bé què farà. Potser ho havia d’haver preguntat a l’oncle, si li deixava els prismàtics, però és un bon home i és segur que no hi hauria posat cap pega. Així, doncs, puja a dalt amb quatre gambades, els agafa amb cura, agafa també la càmera fotogràfica que li van regalar el dia del seu aniversari, i baixa a l’antiga era de la casa, ara plena de flors: malves i margarides, sobretot.

S’asseu sense fer soroll de cara a la pallissa, i espera. El cel és intensament blau, solcat de núvols tan blancs com la llet a punt de bullir, empesos per un airet  fi: un dia ideal. Mira la teulada. El llum. La tanca trencada. Encara res.

Fa una foto de l’Agullola, per fer temps, just quan un núvol li llisca al darrera.

Fa una foto de les darreres roses; qui sap si sortirà bé.

I llavors la veu al punt més alt de la teulada, com sempre: la cotxa fumada, el primer ocell que l’oncle li va ensenyar a identificar.

L’ocell gira el caparró negre, mou la cua com una escombra, fent un sorollet característic: toc, toc, i després aixeca el vol i desplega les plomes ataronjades de la cua, com una gran papallona. És, senzillament, màgic!

Ara l’ha perduda. Però torna al cap de poc, i ara es posa a la tanca, fent-se veure, sense cap pressa.

En Jordi treu els prismàtics a poc a poc, amb por d’espantar-la. Però les ulleres li fan nosa, se les treu i no veu res. Prova de graduar els prismàtics, fins que la imatge torna a recompondre’s: ara sí, la tanca és a tocar...buida. Aparta els prismàtics. Es posa les ulleres. La cotxa fumada no és enlloc. Per què no es deixen atrapar mai, els bons moments?

 Al cap d’una mica, torna...però són dues!  Amb els prismàtics, ara, ja és més ràpid, i les veu clarament: el caparró negre com si fes caputxa, el bec negre groc per dins, la panxa grisa, la cua taronja...i aquell esclat de color quan volen!

Potser les podria fotografiar, però són tan petites! S’hi acosta molt lentament. Res a fer: no són enlloc.

Camina d’esma, mirant amunt de tant en tant. I llavors en veu una al saüquer, i l’altra als fils elèctrics, ben retallada contra un núvol blanc. Fa la foto. Potser només es veurà el núvol, però en qualsevol cas ell sabrà que hi era, i recordarà aquest moment.

Torna a agafar els prismàtics, ben extasiat amb els ocells. Però ara se sent un cotxe, i els ocells fugen immediatament. Són els oncles, que ja tornen.

S’hi acosta, sol.lícit, i comença a descarregar bosses del cotxe.

 -       No entenc pas com no t’avorreixes, aquí, ben sol! – diu la tia, que és una bona dona, però que no calla mai.

L’oncle li fa l’ullet amb complicitat:


-       Ja saps diferenciar la femella del mascle, o encara no?


-       Encara no, oncle. No he tingut temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada