dijous, 19 de setembre de 2013

ARBRES HUMANS DE FULLES CADUQUES



El dia que em va caure un vidre de les ulleres al pati, mentre jugàvem a futbol, no en vaig fer cas. Si el miracle va ser que no se’m trenquessin, les ulleres, amb el cop de colze que em va etzibar el Joan! Sense voler, és clar, tot s’ha de dir. Però la renyina no me la va estalviar ningú. Que si ets això, que si ets allò, que si et penses que en tenim una fàbrica, de diners... La mare no tenia gaire bon dia.

Però al cap d’uns dies, a mitja classe de matemàtiques, mentre el senyor Jaume, el mestre, explicava a la pissarra enmig d’un gran silenci –les equacions són les equacions i, si no estàs al cas, el ball de les x i de les y és inextricable– a mitja classe, dic, es va sentir un clinc! sonor i inconfusible. El mestre, vermell, es va ajupir per recollir el vidre dret de les seves ulleres, però mentre estava ajupit... clinc!, va i li cau l’altre vidre. L’enriolament va ser considerable. Sort que el senyor Jaume és de bona pasta, i s’ho va agafar amb filosofia.

A partir d’aquell dia, els esdeveniments ja es van precipitar. A tres dels meus companys els va passar el mateix, i al nostre veí, que és molt geniüt, li van caure els dos vidres simultàniament: clinc!, clinc!, just quan m’escridassava perquè havia tornat a deixar la bicicleta al mig del pas. Però el fenomen, de fet, era general a la ciutat. Els òptics no donaven l’abast, i no sabien pas quina explicació donar als seus clients. Deien que, potser, el canvi sobtat de temperatura –aquells dies feia molt de fred, tot que només érem a mitja tardor– havia provocat la caiguda massiva dels vidres de les ulleres. Però ningú no s’ho acabava de creure: allò no s’havia vist mai.

El dia més divertit va ser quan el presentador de les notícies televisives de migdia –que tenia el tic d’apujar-se les ulleres constantment– es va quedar, literalment, amb un dels vidres als dits. Prou que, de seguida, van canviar la imatge i ens van encolomar un anunci, però tothom ho havia vist.

La cosa tenia una certa gràcia... mentre no et passava a tu, naturalment. De fet, però, tots els qui dúiem ulleres anàvem pel carrer amb l’ai al cor, una mica acomplexats. Potser mai fins llavors no ens havíem avergonyit de la nostra disminució física, pel sol fet que és la més naturalment acceptada, a la nostra societat.

Jo, que sóc molt fantasiós, m’havia arribat a imaginar tot d’explicacions màgiques i inversemblants: potser eren els efectes d’un OVNI invisible, o una estranya revolució dels objectes de la qual s’havia de sentir a parlar.

Però el fenomen va cessar progressivament, d’una manera discreta, tal com havia començat.

Ara que, la meva àvia, em penso que en va treure l’entrellat. I és que l’àvia Maria té aquella mena de saviesa que no s’aprèn als llibres. El dia que, a mig dinar, li van caure tots dos vidres de les ulleres al plat de la sopa (flinx, flinx!) no es va pas atabalar. Mentre els eixugava amb el tovalló, plàcidament, va comentar:

–Me n’aniré a dormir una estona: ja em cauen les fulles!

 I és que hauríem de fer cas a la tardor. Vivim massa adelerats.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada