dilluns, 16 de setembre de 2013

ABRIL





Feia un dia rúfol i plujós: el cel era gris com un abric vell, esfilagarsat, boterut. Encara havíem de tenir l’estufa encesa, tot i que, segons el calendari, ja havia arribat la primavera feia uns quants dies.

Havíem acabat de dinar: li tocava desparar la taula al meu fill petit, però justament havia desaparegut, molt discret, i jo no tenia ganes d’escridassar ningú: estava cansada i tenia mal de cap. Vaig començar a recollir els plats bruts, doncs. Però, en aquell precís moment, es va sentir el timbre de la porta, insistent.

Vaig obrir. Era un noiet molt jove, amb els cabells molls, que tremolava i petava de dents, guarnit només amb una samarreta prima.
–No em deixaríeu pas eixugar una mica? M’he mullat i tinc fred –va dir, per tota salutació.
–És clar que sí. Acosta’t a l’estufa, que et refaràs –li vaig dir, tot obrint la porta.
–Gràcies.
Li vaig dur una tovallola, i un jersei vell del meu fill gran.
–Posa’t això: em sembla que t’anirà bé. Per cert, com et dius?
Em va mirar i va somriure, enigmàtic. Tenia els cabells molt negres, abundosos i rinxolats, i uns ulls riallers sota les celles espesses: encara semblava un nen.
–Em dic Abril –va dir.
–Com et dius? Albert?
No em va contestar. Es va apropar a la finestra del menjador, va netejar el baf dels vidres amb la mà i es va quedar mirant el nostre jardí: els arbres eren pelats i no hi havia ni una flor, encara.
Es va girar de sobte.
–Me’n vaig. Gràcies per tot –va dir, i se’n va anar, decidit.

Vaig tornar al menjador. Hi havia una claror nova. Vaig mirar per la finestra, com ell havia fet, i vaig veure que s’obrien grans clarianes blaves enmig dels núvols. Semblava que el sol hi jugués a fet i amagar: em feia l’ullet i em convidava a sortir.

Al jardí, vaig descobrir que tots els arbres brotonaven, i que hi havia una inesperada florida de pensaments blaus al marge més assolellat.

Jo estava ben admirada. Però llavors va sortir de casa el meu fill petit, amb cara de pasqües i un paper blanc als dits.
–He fet una poesia, mare! La vols veure?
La lletra no s’entenia gaire, i el full tenia una taca petita de xocolata: aquest noi no és gaire polit. Però el títol era inconfusible, escrit amb lletres vermelles i subratllat amb un retolador d’aquests fluorescents tan llampants. Deia això: ABRIL.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada