dijous, 29 d’agost de 2013

UNA COSA ENDREÇADA

 


  Al Josep, la mare sempre l’havia de renyar:


–A veure si t’endreces les postals, Josep!

–Si no plegues aquestes pedrotes, te les llençaré, noi.

Les pedrotes eren minerals arreplegats amb molt d’esforç, i el Josep es va afanyar a ficar-les al calaix de les seves coses. Allà hi havia de tot: cordills, fòssils, cartes, bolígrafs, segells, postals, piles gastades, trastos de fusta i d’escorça de pi, capses buides de llumins, fulles seques; i és que el Josep era un gran col·leccionista, llàstima que fos tan desordenat. I volia fer tantes coses que no en feia cap de ben feta: perdia els segells i les postals, se li feien malbé les fulles... la seva germana gran, la Roser, sempre se’n reia.

–Josep, tu tens vocació de drapaire –li deia. O bé:

–Saps? He trobat un paper brut al carrer que potser t’interessaria.

El Josep, llavors, s’enfurismava i l’emprenia a cops de puny contra la Roser, que de seguida xisclava:

–Prou! Prou!

De totes maneres, una vegada li va donar un reguitzell d’ampolletes plenes d’esperit de vi, i dins de l’esperit de vi una cuqueta que surava: aranyes, caps-grossos, escarabats. Feien una mica de pudor. I és que la Roser, digués el que digués, també havia fet les seves potingues. Però ara es mirava el seu germà amb uns aires de superioritat que Déu n’hi do...

Li haurien agradat tantes coses, al Josep! Saber el nom de tots els ocells, per exemple; i ser un espeleòleg molt valent, com aquests que s’entaforen en una cova i no en surten fins al cap de molts dies; o un alpinista agosarat, o el savi descobridor de les restes d’un poblat ibèric... però tot això només eren somnis. Amb prou feines sabia que els pigots eren d’un verd grogós, i les garses blanques i negres, amb el bec afilat; que les guatlles es caçaven amb un reclam petit i llargarut que es premia amb els dits; que el degoteig de l’aigua calcària a les coves forma estalactites i estalagmites; que els fòssils de petxines a les muntanyes demostren el desplaçament dels mars; que... A casa sovint se li’n reien, la Roser i els altres, quan amb posat d’entès, provava d’explicar coses que amb prou feines entenia.

–Au, va, no t’emboliquis –li deien.

O bé:

–Ja surt el que ho sap tot.

I aquell dia que va trobar aquells trossos de terrissa i que va arribar a casa tan engrescat, va passar com sempre. No li van fer gens de cas. Ell prou explicava que allò podia ser molt vell, potser prehistòric i tot. No se’l creien, i feien comentaris escèptics:

–Una olla trencada que devien tirar a les escombraries, ja pots comptar.

 

Però ell no s’hi va resignar. Es va endur els trossos a Vic, un dilluns, i els va ensenyar al professor d’història. Aquest se’ls va mirar amb atenció, i no va pas riure.

–Aquests trossos més negres, va dir, fan tota la cara de ser romans.

 

El Josep no cabia a la pell de content. Va tornar a l’indret de la troballa, i va escarbotar la terra amb entusiasme. En va trobar més, alguns de molt esmicolats, però dos trossos força sencers, i l’un tenia nansa i tot. I s’avenien! Es veia bé que havia esta una olleta petita. Amb el professor van enganxar, tros a tros, quasi tota l’olleta, i la van dur al museu de Vic. El Josep la va anar a veure, quan va saber que ja era enmig d’altres troballes, ben guardada dintre d’una vitrina, al Museu Episcopal de Vic. I ho va aprofitar per a recórrer el museu, que no havia vist mai. Era impressionant. Se sentia empetitit, davant les austeres pintures i talles romàniques, i de les airoses i pàl·lides verges gòtiques. “Romànic, segles XII i XIII”, va resumir mentalment, “i gòtic, XIV i XV”. No ho oblidaria pas mai. Allò era tan diferent d’una freda lliçó de llibre! I va pujar al pis de dalt. Li va costar de trobar la seva olleta, que de fet es veia disminuïda entre tantes coses: àmfores gregues, destrals de pedra, collarets, monedes velles i bonyegudes, i fins i tot un esquelet amb les dents tacades de verdet de les monedes que l’havien d’acompanyar en el darrer viatge. Però l’olleta hi era, classificada, amb un paperet que n’anotava l’antiguitat probable i el lloc on s’havia trobat: el seu poble. Va pensar, enriolat: “Vet aquí una cosa meva endreçada”.

 Se’n va anar tot content. Un cop fora, a la plaça del bisbe Oliba, gairebé es va sorprendre de veure cotxes aparcats: li feia l’efecte que havia reculat en el temps. Feia un dia rúfol i malagradós; roinejava, i el vell campanar romànic de la catedral semblava aclaparat sota la nuvolassa grisa. També feia fred, però una escalforeta d’orgull li abrigava el cor i s’allunyà xiulant, indiferent al ruixim ingrat.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada