dilluns, 26 d’agost de 2013

QUINA SORT, ESTAR MALALT


 
La frase, val a dir-ho, esgarrifa la mare, les ties, els avis i, de fet, tota mena de gent gran i assenyada. Però ves si no és una sort, passar els exàmens ben abrigat al llit, llegint Cavall Fort, menjant el que et ve de gust –i només el que et ve de gust– o mirant fotografies! És el que un pensa quan està bo, almenys. Perquè quan et toca el rebre, ja no ho veus tan clar, això de la bona sort; encara no fa una setmana que no ho veia gens clar, vaja. I és que em trobava malament de debò, amb un mal de cap terrible, com si me’l martellegessin per dins. Ni la claror no podia suportar, tenia la finestra closa i només pensava a dormir. Ah, i de gana gens, res no em deia res, i el xarop que m’havia d’empassar per força tenia un gust de mil dimonis. Tot plegat, doncs, una bona sort ben minsa!

Però la broma del mal de cap i del dormir només va durar un parell de dies, de fet; després ja vaig començar a eixorivir-me i a avorrir-me, perquè la mare encara no em deixava llegir ni treure els braços del llit, ni res. Em vaig fer un tip de comptar les bigues del sostre i de contemplar un parell de mosques indiscretes que se’m passejaven pels llençols com si fos a casa seva. Mai no havia vist una mosca tan a prop, ni m’hi havia fixat tant! Et pots arribar a fer la il·lusió que és enorme, si la tens davant mateix del nas i veus com remena nerviosament aquella mena de trompa que tenen per oca... tot ben poc interessant, però. Hi havia les veus del carrer, sí, i em feia gràcia comprovar que les coneixia una per una, perquè en un poble tan petit ens coneixem tots; i arribava molt confós el so d’una ràdio, o el trontoll d’un carro que potser tornava ple d’alfals. Però jo ja n’estava ben tip, d’escoltar-ho tot des del meu llit com si fos en un altre món, i hauria reclamat enèrgicament revistes i fotografies a la mare si el fet extraordinari d’aquella tarda no ho hagués capgirat tot.

Ningú no sabia què passava, quan la veu enrogallada deia coses inintel·ligibles des d’algun altaveu que, com vaig veure des de la finestra a què m’havia atansat encuriosit, era instal·lat dalt d’una furgoneta molt tronada. “Circ”, “a les deu del vespre”, “extraordinari”, vaig aconseguir de destriar a la fi d’aquella allau de paraules falsament entusiastes que assorollaven el poble. Un circ! Allò sí que m’havia ben desvetllat, però no podria pas anar-hi, jo!... O potser sí, ben abrigat. Vaig pitjar llargament el timbre i va pujar la mare, esbufegant:

–Què et passa, noi? Que es cala foc? –va dir, mig renyant-me, mig riallera. Però quan li vaig explicar que havia vingut el circ:– Bon terrabastall que mouen –va dir, i no va voler ni sentir a parlar de la possibilitat d’anar-hi.

–No, fill, no! Que et vols morir?

La mare és així, una mica exagerada, i tossuda quan convé, i ja vaig veure que no hi hauria manera de convèncer-la. I no vaig plorar perquè em feia vergonya, que si no...

Em vaig quedar sol, rumiant la meva desil·lusió. També era mala sort! (I si algú, llavors, m’hagués insinuat el contrari, li hauria aixafat el nas). Jo anar mirant mosques, mentre els meus germans sopaven a corre-cuita i xerraven pels descosits, excitats per la notícia. I ja em pensava que ni es recordarien de venir-me a veure, però van pujar tots dos, el Jordi i l’Albert, esforçant-se per dominar el seu entusiasme davant meu.

–Òndia tu!... –va dir el Jordi, i prou que ens enteníem, sobraven les paraules. Jo feia el valent:

–Sí, mira... –amb una falsa indiferència que se’m nuava al coll i volia pujar als ulls.

–Ja t’ho explicarem –deia ara l’Albert, no gens convençut que això servís d’alguna cosa. Però no hi podien fer res, ells.

–Aneu, que és tard –vaig dir amb un últim esforç, i després no em vaig saber estar de plorar sota els llençols, un bon tip, fins que em vaig adormir.

I em va trobar adormit, l’home que feia de pallasso. “Sembla un angelet”, diu que deia amb veu estrafeta als meus germans, que es cargolaven de riure.

–El pallasso, tu!

–Que et ve a veure!

Vet aquí: el pallasso del circ que em venia a veure, això, i tot perquè el Jordi i l’Albert havien estat prou barruts de demanar-li-ho i l’home prou bonhomiós i complaent després d’una vetllada no massa lluïda; a fora feia fred i es veu que hi va haver poca gent. Però de fet no hi va perdre res, venint a casa; la mare va preparar a corre-cuita unes grans tallades de pernil amb pa i tomàquet que l’home es va empassar sense gaires compliments. Duia gana, semblava.

Vam passar una estona ben divertida. Ens va arribar a explicar tants acudits que ens feia mal el ventre de tant riure.

–Has estat de sort –va dir–,




 
no t’hauria vingut a veure si no haguessis estat malalt.


I jo, com que ho va dir ell, no em veig amb cor de contradir-ho, malgrat tot, i penso que sí, que va ser una sort aquesta vegada, però més valdrà que no ho digui gaire a la mare, que es va fer un bon tip de pujar i baixar escales per culpa meva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada