dissabte, 31 d’agost de 2013

PESSIGOLLES BLAVES




                                                                                              Per a la meva neboda, Iris.

El dia que els pares de la Iris –menudeta, cabells foscos, ulls blaus; cinc anys– li van dir que s’havia de quedar a dormir a casa de la iaia Pepeta, es va posar a plorar.

I no era pas que no s’estimés la iaia, no; li agradava molt anar-la a veure, i córrer amunt i avall per aquella casa tan gran amb dues escales, i un pati amb flors, i un terrat amb més flors, i unes golfes plenes d’andròmines... però quedar-s’hi a dormir, i quedar-s’hi sola, no li havia passat mai pel cap.

–Quan tornem a buscar-te, et portarem un regal sorpresa –li va dir el pare.

–I, amb la iaia, estaràs com una reina –hi va afegir la mare, també amb una llàgrima rebel que li brillava als ulls.

Quan els seus pares van marxar, la Iris va plorar una estona, ajaguda al sofà del menjador, fent la pipa amb el dit i sense voler saber res de les sol·licituds de l’àvia.

Tens gana, nineta? Veuràs quin sopar més bo que farem! –li va dir, i se’n va anar a la cuina.

Plorar sola, sense que ningú et contempli, és molt avorrit. La nena, finalment, es va empassar les llàgrimes nas amunt i va treure tímidament el cap per la porta de la cuina.

–A veure si m’ajudes a rentar aquests plats! –li va dir llavors la iaia Pepeta, que estava enfeinada pelant patates–. Que en saps?

Oh, i tant, que en sabia, la Iris! Li agradava d’allò més, “rentar” plats enfilada en una cadira, amb un gran davantal fins als peus i amb la pica plena d’aigua sabonosoa. S’hi va entretenir una bona estona, passant l’aigua amb sabó d’un pot a l’altre, i jugant a fer molta escuma i a enfonsar-hi les mans i els braços.

–Mira, iaia, quina bombolla més grossa! I és de molts colors!

El vespre va passar volant. I les patates rosses van passar de pressa!

Al llit, però, tan gran i tan diferent del seu, la petita va tornar a entristir-se. Sort que l’àvia estava a l’aguait:

–Que saps el conte de les set cabretes?

–Sí, iaia. Però, me’l vols explicar?

La iaia Pepeta explicava el conte amb una veu pausada, tranquil·la, com un rajolí d’aigua. La Iris semblava que dormís, amb els ulls tancats, però s’adonava immediatament de qualsevol petita diferència en el conte, que el pare i la mare li havien explicat, a la seva manera, tantes vegades. L’àvia no li ho discutia.

–Ah, van dir això, les cabretes? Ja pot ser, ja; jo no tinc gaire memòria.

L’endemà feia un bon sol. La nena es va despertar amb el fil d’una bona olor de xocolata desfeta, que semblava que pugés l’escala i que se li fiqués al llit.

–Què, princeseta del pèsol, ja hem acabat la son? –va dir la iaia, i va obrir els finestrons plens de llum.

Però la nena feia el mandra, sorruda, amb el dit a la boca i cargolada com un cabdell.

–Que tens pessigolles? No?... Sí, em sembla que són aquí sota, una mica adormides!... Ah, no, ja es desperten!

La xocolata era boníssima. Havent esmorzat, i després de rentar-se i vestir-se i pentinar-se, que la Iris ja sabia fer quasi tota sola, van anar a estendre roba, i l’àvia li va ensenyar a fer-se una faldilleta de serrells amb les agulles d’estendre. Després, van regar les flors: els rosers, els geranis, els pensaments, les petúnies...

–Et regalo la flor que t’agradi més –li va dir l’àvia–. Això si em promets que la regaràs cada dia.

La Iris mirava al seu voltant, guarnida amb la faldilleta d’agulles d’estendre de colors, i no sabia per quina flor decidir-se: totes eren tan boniques! Finalment, va assenyalar unes flors blaves molt obertes, com campanetes grosses, d’un blau que enamorava.

–T’agraden, aquestes? Són petúnies; i ja són teves.

El pare i la mare van arribar a mitja tarda, amb una nina de drap d’aquelles tan toves que es poden abraçar per dormir.

–Aquesta noieta s’ha portat d’allò més bé –va explicar la iaia Pepeta–. M’ha ajudat a rentar els plats, a estendre la roba, a regar les flors...

–I aquesta flor és meva –va dir la Iris, cofoia.

Aquell dilluns, a l’escola, dibuixaven coses que tenien la lletra “p”. La Iris va dibuixar unes grans flors blaves, que omplien tot el full de paper.

–A veure, Iris, explica’m què són. Perquè si només són “flors”, no tenen la lletra “p”...

–Potser són pixallits! –va dir l’Alba, una nena molt xerraire.

–No, que els pixallits són grocs; això són pessigolles! –va dir la Iris convençuda.

–Pessigolles? No deus pas voler dir petúnies? –va preguntar-li la Núria, la mestra.

–No, són pessigolles! –va repetir la nena, tossuda–. Pessigolles blaves.

La Núria va riure, però ho va escriure al costat del dibuix, amb lletres molt ben fetes: “pessigolles blaves”.

–Molt bé, Iris. Veus, té la “p”. I ara has de resseguir la “p” amb un retolador vermell.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada