divendres, 30 d’agost de 2013

L’ESPERANÇA




Aquell estiu, els arbres perdien les fulles, de tanta calor. Hi havia una pols blanca encastada pertot: a les romegueres dels camins, a les mongeteres dels horts, cansades d’enfilar-se, als clavells de moro supervivents dels jardins de la plaça major.

Jo no sabia què fer. Les meves amigues eren totes fora, de vacances, i amb les noietes barcelonines que corrien pel poble –la qüestió és ser fora d’algun lloc, a l’estiu– no ens aveníem gaire. A vegades anava amb elles a la piscina, o ens hi trobàvem, però res més.

L’hora pitjor era havent dinat, perquè els grans feien la migdiada i no se’ls podia molestar, i et feien tancar el televisor. La bicicleta, feia dies que la tenia espatllada, i el pare no se’n recordava mai, d’arreglar-me-la.

Per tant, en aquella hora, anava amunt i avall com una ànima en pena i, quan m’havia acabat el gelat –que feia durar tant com podia–, ja ho tenia tot fet.

Aquell dia, com tants d’altres, jugava sola a l'eixarranca, a la plaça major. No es veia passar ni una ànima i, l’Esperança, no la vaig veure venir: em va espantar i tot.

–Així m’agrada: algú que no dorm i que no s’espanta de la calor!

L’Esperança no era com l’altra gent. Alta, una mica carregada d’espatlles, devia haver estat una dona molt bonica, i encara ho era; només que sempre anava pengim-penjam i vivia sola amb una colla de gossos, deien; a la seva manera.

–Si no saps què fer, em podries ajudar a buscar herba per als conills, te n’ensenyaré.

Em va explicar que aquella hora li agradava perquè no trobava ningú als carrers, ni als camins.

–La gent gran, nena, són una mica estranys.

Jo me l’escoltava pacientment, sense acabar d’entendre moltes coses. I entre confidència i confidència, ella m’anava alliçonant.

–Veus, això són lletsons: els agraden molt. I això plantatges: te’n recordaràs?

Cada dia, des d’aleshores, em va anar ensenyant a destriar les herbes bones de les dolentes, que sovint eren les més vistoses.

–Ui, això no ho agafis, que és gata rabiosa! Els mataries tots!

–Llàstima! Té unes flors grogues tan boniques... semblen de xarol!

–Hi ha molta gent que no és el que sembla, nena. Les plantes, són com les persones.

Jo encara no havia estat mai a casa seva. Cada dia la hi acompanyava, amb el cistell ple, però llavors me’n tornava sola. I, no sé per què, mai no els n'havia dit res, als meus pares, d’aquesta amistat.

Però finalment m’hi va fer passar, i casa seva era un altre món: l’entrada era plena de plantes i de flors, però en comptes de torratxes tenia els recipients més inversemblants: tupins, cassoles, olles, cafeteres rovellades... Els vidres de la finestra eren bruts i trencats, però les plantes feien goig de veure.

Al pis de dalt, no hi havia gaire res més: més flors, una llar de foc ennegrida, una cuina escrostonada amb molt pocs estris, un llit ventrut en un racó, una cadira de boga espellifada. Però el pati era un garbuix: caixes de fusta, abeuradors, gossos, gats, plats amb restes de menjar, gàbies estripades de conills, pilots de palla. M’hi va fer acostar. Arraulits al voltant d’una conilla blanca i grossa, amb els ulls vermells, hi havia cinc conillets minúsculs i flonjos, com cabdellets de seda.

–Tria’n un. Aviat te’l podràs endur: ara ja el sabràs cuidar.

En vaig triar un de clapat, blanc i negre. Fins que el vam poder desmamar, l’anava a veure cada dia, però l’Esperança no me li deixava donar gaire menjar verd:

–No veus que l’empanxonaràs? Amb una mica en té prou.

Llavors li aguantava amb els dits un brotet de fonoll, que el “Clapat” rosegava amb avidesa.

El dia que vaig portar el “Clapat” a casa, la mare em va fer una munió de preguntes. Però només va dir:

–Porta-li un parell de pots de melmelada del rebost, a l'Esperança, el dia que hi tornis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada