dimarts, 27 d’agost de 2013

LES SABATES DE TALÓ ALT


No hi havia ningú, en tot el poble, que tingués allò que la Mercè, la Roser i la Isabel tenien. Altres coses, sí: potser més joguines, perquè els Reis, a cal Pei, les havien de repartir entre les tres germanes i els tres germans petits. Però un tresor com aquell no el tenia ningú més.

Perquè el Ton de cal Pei, el pare, havia estat sabater abans d’anar a la fàbrica, i sabater havia estat l’avi; i a casa seva quedaven estris de l’antic ofici: la màquina de cosir sabates, el vetllador, retalls de cuiro i puntes de tota mena. Però, sobretot, quedaven tres parells de sabates de taló alt de números molt petits. Fetes a la mida dels nostres deu o onze anys, vaja. I, això, totes les mosses del poble ho sabíem. Les envejàvem, i elles se’n valien: “Et deixarem les sabates si ens deixes la nina nova”, et deien, o la bicicleta, o el llibre de contes, tant se val. Però valia la pena. La seva mare ens deixava jugar a cor què vols, no era tan rondinaire com les altres mares. Només posava una condició: no podíem passar més endins de la “botiga”, que en deien, perquè ho havia estat, de sabates, és clar: llavors era el menjador, amb una taula molt llarga i uns armaris fantàstics amb uns prestatges tan grans que t’hi podies ficar a dins, com si fossin lliteres: allò era el nostre hospital, si s’esqueia. Ens hi trobàvem totes les nenes del carrer, i de més lluny i tot, a cal Pei. Fèiem de cantants o d’infermeres, ben encimbellades dalt de les sabates de taló i guarnides amb draps i tovalloles i davantals. Era divertit de debò. Però a l’hora de marxar, et trobaves amb la Mercè barrant-te el pas. O la Isabel, o la Roser. I ja sabies què et tocava: endreçar-ho tot. Eren molt espavilades, aquelles tres.

Però el dia del pastís... bé, aquell dia en van fer un gra massa. Jo no tinc germans i, és clar, era de les amigues més amigues de les nenes de cal Pei; perquè també érem veïnes. La mare sempre m’hi havia de venir a buscar, però ni així no em perdonaven la feina d’endreçar-ho tot.

Us deia del pastís. Era el dia del meu sant: em dic Teresa. Me’l guardava la mare a l’armari de la cuina, i es veu que era una sorpresa. Però jo el vaig veure abans d’hora. Ho vaig dir a la Mercè, ella ho va explicar a les seves germanes... i van decidir que els l’havia de portar. Si no els portava el pastís, no em deixaven les sabates.

I ja em teniu tota tremolosa al costat de l’armari. La mare era a comprar, l’àvia donava menjar als conills i jo, amb el cor que em saltava, vaig ficar el pastís en un cabàs sense gaires miraments: es va aixafar una mica. I cap a cal Pei falta gent.

Potser no m’ho havien dit seriosament, allò del pastís. No ho sé. Perquè se’l miraven amb molta sorpresa; però no els va durar gaire. De seguida ho van organitzar tot: faríem un casament i jo seria la núvia, perquè era el meu sant. El nuvi va ser el més gran dels seus germans, que era molt petit: tenia quatre anys. La Mercè feia de capellà i la Roser i la Isabel d’escolans .Van enllestir aviat. Vaig sentir que la seva mare rondinava:

–Per a què els voleu, ara, els plats?

Però els van dur. I quan va entrar la meva, de mare, ens va trobar entaulades i atipant-nos de pastís secret.

–Però... què feu? Us sembla bonic, això? No podíeu esperar?

La meva mare em va renyar, però la seva... ui, la seva! Les va castigar una setmana sencera sense menjar postres. I l’endemà es va presentar la Mercè a casa, tota avergonyida, amb un paquet molt ben embolicat:

–T’ho regalem perquè ens perdonis allò del pastís...

Jo no gosava acceptar, perquè m’ho havia passat molt bé, a casa seva. Però dintre el paquet hi havia allò que ningú, en tot el poble, no tenia, tret de les nenes de cal Pei: un parell de sabates de taló alt que m’anaven a la mida. Les que més m’agradaven. I encara les guardo. Només que, ara, ja em van petites.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada