dimecres, 21 d’agost de 2013

LA NIT

 

Al Roger i al Joan els agradava que l’àvia Carme els acompanyés a dormir, sobretot, pels contes. Perquè la bona dona, rodanxona i reposada, no els llegia, no, ni explicava aquells tan sabuts, de sempre. L’àvia se’ls empescava, els contes, i cada dia eren diferents.

Quan anaven a dormir, tancava el llum de la cambra i obria el del passadís, i deixava la porta oberta. Llavors s’asseia al capdavall de la llitera de sota –la del Roger– i començava a explicar.

–Vet aquí que una vegada...

–Per què comencen tots així, els contes? –interrompia aquell dia el Roger, que era més petit i més belluguet.

–Són una mena de paraules màgiques. Tu, tanca els ulls i escolta –responia l’àvia Carme, pacient. I tornava a començar.

–Vet aquí que, una vegada, ja fa molts i molts anys, la Nit es va adormir. Era una Nit joveneta, rossa, que amb prou feines tenia catorze anys, i es passava les hores jugant a tocar i parar amb les estrelles, o a la xarranca amb els núvols. I, quan va arribar l’hora de rellevar el sol, que ja era a ponent, esbufegant i vermell, de tant cansat... la Nit no va ser enlloc. S’havia ben adormit.

–Jo no m’ho crec –saltava ara el Roger.

–Doncs, jo, sí –deia el Joan, que, tot i ser més gran, era més de bona fe.

–No cal creure-se’ls, els contes. N’hi ha prou de saber-los imaginar. I ara, bona nit i bona hora!

Perquè l’àvia feia com els de la televisió: quan la història era més apassionant, apagava el llum i els deixava a les fosques. Però llavors la fosca s’omplia del ressò de les seves paraules, i la son, dolça com una poma a punt de caure, arribava de seguida.

L’endemà d’aquell dia, però, l’àvia Carme ja no hi era. S’havia trobat molt malament, aquella nit, i l’havien haguda de portar a l’hospital. La mare li feia companyia. Van començar una colla de dies estranys. S’havien de quedar a dinar a l’escola, i no els agradava gaire. La mare, quan tornava de l’hospital, als vespres, estava sempre molt cansada, i se n’anava de dret al llit. I el pare no en sabia, d’explicar contes.

–Volem que ens expliquis el conte de la Nit que va fer tard –li havien demanat els nois, repetidament, i l’havien posat al corrent del tros de conte que sabien.

Però ell no sabia com agafar-s’hi.

Fins que, un dissabte, el pare es va endur el Roger i el Joan a la biblioteca. I, mentre els nens fullejaven les seves historietes preferides, ell consultava enciclopèdies gruixudes, i s’endinsava en temes tan suggestius com “la nit polar” i “el sol de mitjanit”. Aquell vespre feia molta calor i van sopar al terrat. Com que vivien en un sisè pis, veien Sant Llorenç del Munt ben bé al davant, massís i inamovible, com un guardià fidel. Així que el sol es va haver post, vermell i cansat com el sol del conte, van rentar tots tres els plats –la mare i l’àvia eren a l’hospital– i van tornar al terrat.

La nit s’ensenyoria de la Mola, dels pisos massa alts, dels carrers il·luminats i sorollosos: era com una abraçada de frescor; com una mantellina molt suau, foradada d’estrelles.

–Va, seieu, que us explicaré el conte.

Els dos marrecs se’l van mirar amb desconfiança. No se’n sabien avenir! Però el seu pare, aquell dia, ja tenia el conte preparat. Es van asseure tots tres al terra fresc del terrat, i d’aquesta manera només veien el sostre d’estrelles.

–Ara la nit sempre arriba a l’hora, oi? Però, aquella vegada que la Nit es va adormir, els animals n’estaven ben estranyats, i anaven confosos d’un cantó a l’altre. Ja era hora de ser a jóc, però el sol no es movia: semblava una gran taronja, una mica pàl·lida, damunt l’horitzó. Les flors tampoc no es podien tancar; els homes no podien dormir.

»Però la Nit no se n’adonava. Dormia com un soc, fins que el Rei dels Planetes se’n va adonar.

»–Tu, noia! –li va dir una mica enfadat–. Com és que no vas a la Terra, perquè tothom pugui reposar?

»Aquella Nit tan jove, avergonyida, hi va córrer tot seguit. Va abraçar la Terra amb la seva fredor, i els animals es van poder ajocar. Les flors es van cloure, i els homes es van adormir.

»Però sempre més des d’aquell dia, en uns països molt freds i llunyans, vora els pols, el sol no arriba a pondre’s durant uns dies de ada any. En diuen “el sol de mitjanit”. Però els homes han perdut el record d’aquella nit tan jove. Ara la nit és vella i puntual, assenyada i fosca, benèvola i prudent.»

–És un conte molt bonic –van coincidir els dos nois, encara sorpresos. Era el primer que li sentien explicar.

–Sabeu què farem? –els va dir el pare–. Demà anirem a veure l’àvia Carme, i li explicareu.

–Però ella ja el sap! –va saltar el Joan, ingenu com sempre.

–No veus que aquest se l’ha inventat el pare? –puntualitzà de seguida el Roger, més murri.

–Potser el sap d’una manera una mica diferent. N’haurem de parlar! I ara, nois, cap a fer quilòmetres!

“Fer quilòmetres”, segons l’argot especial del pare, volia dir anar a dormir. I hi van anar, contents, bressolats per una nit fosca i quotidiana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada