dimarts, 27 d’agost de 2013

LA CLARA I LA FOSCA


L’habitació d’en Francesc és tota blava i amb uns mobles molt bonics, i té un balconet amb geranis i tot. No fa pas gaire temps que ha aconseguit una habitació per a ell tot sol: exactament, des que el seu germà gran se n’ha anat a estudiar a Barcelona. Ara, l’habitació és ben seva, i s’ha anat omplint de les coses més inversemblants. Per exemple, damunt de la taula hi ha mosques i papallones fetes amb agulles d’estendre i amb ales de paper de colors, i també una maquineta que escombra la taula i que funciona amb el motoret vell, de corda, d’un ninot de quan era petit.

Però el seu tresor més valuós, a hores d’ara, són dues tortuguetes d’aigua: la Clara i la Fosca. Va aconseguir que la mare les hi comprés un dissabte de mercat, cinc minuts justos abans de l’autobús, entre les empentes de cistell de les pageses i la xerrameca atabaladora d’un venedor de rellotges i braçalets.

–Però, mare, una de sola s’enyorarà! –va gosar intervenir el nen, quan ja havien fet els tractes per tal d’adquirir una tortuga i la tortuguera, que és un recipient de plàstic ovalat amb aigua i pedretes de colors, i una illa al mig amb una palmereta, també de plàstic.

La mare només va obrir la boca, disgustada, però no va tenir temps de gaire res més, perquè el venedor, murri, ja havia introduït una altra tortuga al recipient, i rectificava el canvi.

–Gràcies, mare! De debò que faré el llit cada dia, i baixaré les escombraries, i no em queixaré si he d’anar a comprar, i regaré les flors! –va dir el Francesc, més content que unes castanyoles.

Des d’aquell dia, doncs, el noi es passa hores senceres a la seva habitació observant la Clara i la Fosca, que ha anomenat així perquè tenen els colors força diferents: la Clara és d’un verd tirant a groc, i la Fosca, d’un verd més blau. Totes dues, però, tenen dibuixos foscos a la panxa groga segmentada, i si estiren el cap se’ls veuen dues franges de color taronja a banda i banda del coll.

El que més meravella el nen, però, és la manera tan ràpida i perfecta que tenen els animalons d’amagar el cap, potes i cua sota la closca; de tal manera que les tortugues semblen, si volen, dos còdols de riera amb verdet d’aigua.

Els ullets, amb les nines obliqües, també el fascinen; i la cua punxeguda, i les potetes amb cinc ungles minúscules, que no fan mal. I fins i tot els dos foradets del nas, ben precisos: com dos foradets d’agulla.

El que encara no els ha vist mai, però, és la boca oberta. Prou prova de posar-los molles de pa al davant, o aquelles engrunes estranyes del potet que els van vendre; però els animalons, si mengen, ho deuen fer d’amagat.

Aquesta és la recança del nen. Ha provat fins i tot de posar-les de panxa enlaire, a veure què fan. Però només allarguen desmesuradament el coll i es giren de nou, d’un cop de cap vigorós. O bé es fan les adormides, i amaguen ulls i tot darrera unes fines parpelles verdes. I mantenen, inalterablement, la oca tancada. Però així que la Fosca dorm, finalment atabalada de les maniobres del nen, la Clara ha saltat de la tortuguera i s’ha enfilat, parsimoniosa, al quadern de sumes i restes del Francesc.

Ha picat l’ullet i ha obert aquella boca angular, misteriosa:

–T’agradaria, a tu, que et giressin del revés?

El Francesc n’està segur, d’haver-ho sentit. S’arronsa d’espatlles, consirós, i se sent estranyament empès cap endins, amb aquest moviment. Però, endins de què?

Llavors sent que l’agafen i se l’enduen molt amunt. No gosa mirar avall. Però, finalment, obre una mica els ulls, mig mort de por, i veu, esgarrifat, un monstre enorme que té la seva cara, que és ell mateix. Unes urpes rosades el transporten a una platja de pedres de colors. Una gran palmera immòbil hi projecta una ombra estàtica, i el mar hi és quiet, sense onades. No fa ni un bri de vent: de fet, l’aigua és tèrbola i mansa, una mica tèbia. A l’horitzó hi ha una mena de cel sense núvols, blanquinós. Damunt de l’aigua, suren unes masses toves, enormes. Fan pudor.

–Et sembla comestible, això? –diu la Clara, al seu costat, encara amb un to de retret a la veu.

Ell prova de dir alguna cosa, de caminar. Però no pot ni obrir gaire els ulls. Sent un pes a les parpelles, que deixen filtrar una llum verdosa, i es nota quatre potes curtes i feixugues, com si portés esclops.

I torna el monstre rosat, que sembla ell mateix, i el fica de panxa enlaire. Ha de fer un gran esforç per treure el cap d’una mena de cova que duu a sobre. El coll li fa mal.

–Francesc! –la veu de repte es fa més aguda.

–Francesc, no havies dit que no et queixares, si havies d’anar a comprar?– diu la mare, dreta al seu costat–. Vols dir que no t’has adormit? T’ho dic sempre, que no et posis tan a prop de l’estufa.

El nen es frega els ulls i s’aparta els cabells del front. Es mira les mans, una mica enganxoses de xocolata, alleujat. Gira el cap enèrgicament: el coll encara li fa mal.

–Què vols que vagi a comprar?

 
Abans d’anar-se’n, en Francesc mira de reüll la Clara i la Fosca que, ben quietes al seu bassiolet, fan veure que dormen un son profund.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada