dijous, 29 d’agost de 2013

LA CATÀSTROFE




La mare em va regalar aquell llibre, em penso, amb segones intencions. Ara ho veig. I és que ara tinc tretze anys, com tu, i ja no sóc una nena, ja no ho som, encara que juguem d’amagat amb les nines amagades a l’armari. Quan me’l va comprar, no el vaig entendre. No el vaig llegir, de fet.

El llibre –ja te’l deixaré– té un títol sorprenent: Quan un toca el dos. I és que parla, com en el meu cas, d’una catàstrofe. Perquè, quan qui toca el dos és el pare, ja t’ho pots ben creure, que és una catàstrofe.

Primer la mare et parla vagament d’una feina que li ha sortit al pare, lluny. Però el pare no ve ni els diumenges. Al cap de temps, apareix algun cap de setmana, molt seriós, i se t’emporta a dinar a fora, però la mare es queda a casa. Molt estrany. Et vas fent cabòries... Vosaltres, a l’escola, em preguntàveu, una vegada i una altra, tafaneres, si els meus pares s’havien separat. I jo deia que no, que el pare tenia la feina fora, que només venia alguns diumenges... Però, finalment, la catàstrofe, pressentida com una tempesta, esclata: la mare, amb molts circumloquis, t’explica que ella i ell s’han separat. O sigui: us dóna la raó a vosaltres, contra qui he lluitat tan aferrissadament. Molt bé. Llamps i trons, és a dir: plors. Crits. No ho entens. No ho vols entendre.

I després ve una calma tensa, una rancúnia sorda. La mare hi pateix: millor. El pare també: que s’espavilin. No són grans? No fan el que els sembla sense demanar-te l’opinió?

Això és el que pensava, Marta. T’ho juro. Em vaig tancar dintre meu com una closca, com un cargol, i odiava tothom. Sí, també a tu. Perquè a casa teva tot rutllava, i em fèieu tanta enveja, tots asseguts al voltant de la taula...

Però després les coses van canviar. Per casa, va començar a aparèixer el Miquel, un amic de la mare, molt més sovint que abans. I es va tornar molt amable: em portava llibres, m’explicava coses i, un cop que vaig estar malalta, fins i tot es va quedar amb mi una estona, mentre la mare era a la feina.

Jo encara no lligava caps. Sembla mentida, però no. No va ser fins que em van operar d’apendicitis, l’hivern passat, i el pare i la mare, cadascú pel seu cantó, no paraven de portar-me llibres, i nines, i flors. La mare es quedava a dormir amb mi. Una nit, però, es va quedar el pare en comptes d’ella. I recordo que era diumenge, una tarda, quan vam coincidir tots quatre: la mare, en Miquel, el pare i la Mònica, a qui jo encara no coneixia. Tots al meu voltant com si jo fos la Mare de Déu. I llavors ho vaig entendre: que m’estimaven i que s’estimaven. Que no era una catàstrofe tan grossa, ben mirat. I, com que semblaven molt violents, tots plegats, els ho vaig haver de dir jo: que podríem anar a acampar tota la colla, quan estigués bona. I hi vam anar. Més d’una vegada.

–Escolta, que està plovent! I deu ser molt tard... quedarem xopes. Te n’havies adonat, tu, que plovia?

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada