diumenge, 25 d’agost de 2013

JOGUINES


 
Un any, al Sergi, els reis van passar-li una harmònica, i no la sabia tocar. Però a força de provatures va aprendre de confegir les notes inicials de Santa Nit, i d’algunes altres cançons. Es va empescar melodies rudimentàries que repetia dotzenes de vegades admirat de la seva pròpia inventiva. Però més sovint encara, se n’anava a seure al balcó i recorria les notes de l’harmònica a l’atzar, bufant i aspirant i allargassant els sons o estalonant-los, segons els estats d’ànim. La gent que passava alçava el cap i somreia, els coneguts saludaven alegrement l’aprenent de músic.

–Quines refilades, noi!

–Sembles un rossinyol!

Els ocells, el Sergi, també els escarnia, i llavors el carrer era un guirigall de xiscladissa d’orenetes i de xuclades frenètiques d’harmònica. Els reis havien tingut una bona pensada.

Pel seu sant, quan ja l’harmònica estava una mica embussada i s’havia fet un gran tip de viatjar a les butxaques del xicotet, li van regalar una capsa d’aquarel·les. Allò sí que no s’ho esperava! Era divertit poder fer potis amb l’aigua i els colors, barrejar-los i manejar els pinzells com un gran pintor. Però els papers s’ondulaven en eixugar-se, i els colors es barrejaven més que no volia i esborraven el dibuix. Va haver d’aprendre a mesurar l’aigua i a triar papers gruixuts; va descobrir que calia pintar primer els colors de fons, deixar-los eixugar i pintar llavors al damunt, tots els petits detalls... Li va durar molts dies la dèria de pintar paisatges i se n’anava amb l’aigua, papers i pintures a buscar racons bonics del poble, dels voltants. Les parets de la seva habitació es van omplir de dibuixos enganxats amb xinxetes, tots amb una signatura prou visible i confiada: “Sergi R.” L’harmònica, l’havia oblidada.

I les aquarel·les es van gastar. Tots els colors que ell preferia s’esgotaven ràpidament, i ja no era divertit, pintar amb pocs colors, els més lletjos. Va redescobrir l’harmònica, que ja no afinava gaire, però que encara servia. I llavors va començar a somiar en una bicicleta per a l’estiu, i tot era demanar-la i demanar-la, fins que els pares li van comprar, amb la col·lecció dels estalvis del Sergi. Era una meravella: vermella, molt alta, llampant. Aquell estiu va ser memorable.

I vet aquí que van tornar, tan de pressa que no se’n sabia avenir, els dies rúfols de la tardor, el fred, l’hivern, les festes nadalenques... i la diada dels Reis. Què li passarien, aquell any? Ell havia demanat un joc de construccions, però és cosa sabuda que els reis s’ho fan una mica com volen. Ho van fer bé, però més que no esperava i tot. El joc de construccions, amb els maons de plàstic de tots colors, era dels més grossos, i a casa de l’oncle, a Barcelona, els reis ciutadans hi van deixar un cotxe de piles esplèndid: era de bombers, vermell, amb una campaneta que dringava sola i una sirena estrident que udolava a cor què vols. El Sergi no sabia a quin cantó girar-se. El cotxe era enlluernador, enveja de veïns i admiració dels grans. Però tot s’ho feia sol... El joc de construccions, més modest, era més entretingut.

El pare i tot s’hi engrescava i, tots dos, feien un escampall a la taula del menjador que Déu n’hi do. Arquitectes arrauxats, construïren cases agosarades, inèdites, xalets capriciosos i gratacels, torres, campanars... La mare no sabia com parar la taula, i es cansava d’advertir-los:

–Apa, nois, que hem de dinar!

I deia “apa nois” com si el pare i ell fossin germans.

El cotxe tan admirat, tan anunciat a la televisió, tan desitjat per tota la quitxalla, era una despesa continuada: es menjava les piles com si res. Fins que es va espatllar definitivament: van emmudir per sempre la campaneta i la sirena. I llavors, carcassa inútil, va quedar arraconat. Al capdavall, la mare, tipa de trobar-se’l sempre al mig del pas, fent nosa, el va desar dalt d’un armari, brandant el cap...
 
La vella harmònica i el que quedava del joc de les aquarel·les, la bicicleta i el joc de construccions, amb peces perdudes, van fer acte de servei, ara i adés, fins molt més tard.

Però el que sempre va agradar-li més va ser jugar amb una capsa de cartró qualsevol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada