dimecres, 21 d’agost de 2013

JOCS D’HAVENT DINAT



Sempre dinàvem a cuita-corrents, nosaltres, i ni paciència no teníem de menjar la taronja asseguts. Plegàvem els tovallons i ens l’endúiem mig pelada, o sense pelar, i ens la menjàvem al carrer mentre anàvem a buscar els altres. Els altres eren en Jordi de l’estanc, els dos de la fonda i els nens del costat. La veritat és que no les anàvem pas a buscar gaire, les nenes; però bé prou que sortien elles soles i ficaven el nas a tot arreu. I com que tampoc no destorbaven pas tant com això, acabàvem jugant tots plegats, però no pas sense prèvies discussions, alguns dies.

Aquella temporada jugàvem a un joc que al nostre poble en dèiem a la gallina cega. I dic “aquella temporada”, perquè anava a rauxes, això: quan ens venia la fal·lera de jugar a bales, hi jugàvem a totes hores; i quan se’ns acudia de jugar a lladres i policies, igual: amunt i avall tot el sant dia. La idea, la idea de jugar a aquell joc, vull dir, havia estat de la Mireia; i és que les nenes també en rascaven alguna, de tant en tant. I ja hi vam ser: vinga córrer per tot el poble duent-ne un amb els ulls tapats, talment un presoner.

Però el coneixíem massa bé, el poble, i ja feia molts dies que jugàvem al mateix; el cas és que ja no aconseguíem de despistar-nos. Amb els ulls tapats i tot, endevinàvem per on passàvem: la fonda es delatava per la xerrameca dels homes que feien el cafè, i la granja de les gallines pel tuf que s’ensumava d’una hora lluny; el carrer de dalt l’endevinàvem perquè era costerut, fresc i ombrívol, i el carrer de baix perquè era pedregós, i assolellat... El joc ja no tenia interès... Havíem provat de fer voltar el presoner amb els ulls tapats, per tal de marejar-lo; però el nostre instint d’orientació prevalia, tossudament. Aquell dia, doncs, parlàvem d’abandonar el joc, reunits sota la figuera de l’hort de la fonda.

–Agafem les bicicletes –suggerí el meu germà, amb la boca plena de taronja.

Però el sol era aclaparador, i no en vam fer gaire cas.

–Juguem a famílies? –aquest cop era la Núria. Però tots ens vam riure d’aquesta idea tan “brillant.”

I fou llavors que l’Antoni, el gran de la fonda, hi digué l’última paraula.

–Juguem a la gallina cega. Tinc una idea.

El vam mirar. Era el més gran, de vegades tenia bones sortides. Els ulls li espurnejaven de malícia. Quina una se n’hauria empescat? Vam acceptar, sense demanar explicacions.

–Juguem-hi!

–Sí, juguem-hi.

–Juguem-hi.

D’aquesta manera, avalat per tots, i esperonat pels vots de confiança que li atorgàvem, l’Antoni va assenyalar la Núria, la més menuda:

–Tu seràs la gallina cega.

La Núria va envermellir de satisfacció. Li vam tapar els ulls, la vam sotmetre a les voltes rituals.

–Saps on ets?

–No, de veritat que no ho sé.

–Promet que no t’hi veus.

–Ho prometo.

–Espera’t.

Això ho va dir l’Antoni, i ens va apartar una mica de la Núria per explicar-nos el seu acudit. Les cares es van il·luminar i vam ofegar una rialleta.

–No em feu mal! –va pregar la Núria en sentir-nos riure, atemorida. I vam començar el joc. Vam evitar la fonda, la granja, el carrer de dalt, tots els indrets més coneguts. Vam baixar pel camí dels horts, ens vam allunyar més que cap altre dia. De tant en tant preguntàvem a la Núria si sabia a quin cantó quedava la fonda. I rèiem satisfets si assenyalava la direcció oposada.

Vam abandonar, en tornar, el camí dels horts, i vam pujar al poble pel dret, marges amunt. La Núria reia, no gens espantada. I ens vam adreçar a l’església, tal com havíem convingut. Estaven a punt de tocar les tres. Tot sortia bé.

El meu germà i jo, al davant, vam obrir el forrellat de la porta del campanar, no pas sense por que ens sorprengués el mossèn. I vam advertir la Núria:

–Ara hauràs de pujar una escala.

I vam ascendir lentament. En arribar a les campanes, vam fer seure la Núria sota de la més grossa. Vam consultar el rellotge: faltava un minut.

–Espera una mica.

–No em deixeu sola! –va xisclar la menuda. Però es va tranquil·litzar en sentir a prop les nostres veus. Llavors van començar a tocar els quatre quarts i, tot seguit, les tres. Era eixordador. La Núria cridava i es tapava les orelles, molt espantada. Hi vam anar tot seguit, li vam destapar els ulls; potser n’havíem fet un gra massa. La Núria va mirar astorada al seu voltant, molt blanca, però va acabar per somriure.

–És fantàstic –digué.

Les nenes, al capdavall, tampoc no eren tan covardes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada