divendres, 30 d’agost de 2013

EL CRISANTEM




Amb el record de Mercè Rodoreda

L’avi sabia més coses que cap llibre, més coses, fins i tot, que tots els llibres plegats. O almenys m’ho semblava, i no em perdia cap ocasió d’acompanyar-lo, quan visitava els seus nombrosos amics o simplement passejava, entre aquella meravella casolana i florida que eren els jardinets de les torres de San Gervasi. Sabia el nom de les flors. I no solament el nom, sinó els colors, la forma exacta de les fulles, l’època exacta de la sembra, de la florida, l’aigua que necessitaven, si volien sol o no en volien...

–Veus, Mercè? –em deia des de la tanca d’un jardí–. Aviat floriran els jacints. Veus quines fulles tan grasses? Són flors de les més primerenques, fan com un raïm de campanetes liles, blanques o rosades. D’aquí a uns dies tornarem a passar, i els veuràs.

I tornàvem a passar, i els vèiem, i en sentíem aquella olor dolça, que em feia pensar si eren de sucre. Jo collia pixallits, que creixien parets enfora dels jardins, grocs com un sol de joguina, i que quan es marcien s’omplien de llavors molt fines, alades, com un globus petit, i jo els bufava per veure quants pecats tenia. Però l’avi m’hi ajudava, i a vegades només quedava una llavor molt petita, a punt de caure.

–Veus? Això vol dir que ets molt bona nena.

I jo em conformava amb això: els pixallits i les ravenisses blanques, i a vegades algun all de bruixa, com un barret de boletes morades. I fins i tot, un dia, vam trobar un boixac, tot sol, que no era doble però sí d’un taronja viu que enamorava, i com que era al carrer el vam arrencar, amb compte de no trencar l’arrel, i el vam plantar al jardí de casa, i va ser meu. El regava cada dia, i de primer semblava que es volia morir, perquè se li van esgrogueir algunes fulles; però després li’n van néixer de noves, i va tenir set flors més. En vam recollir les llavors, que semblaven cucs; o talls d’una minúscula síndria, o trossets de lluna.

Va passar l’estiu, i van passar les flors: els gallarets de cresta roja als cabells curts del blat, la florida intensa dels geranis, com un arc iris de tots colors, el rosa tendre de les hortènsies, el blanc de núvia dels lliris d’aigua.

Fins que un dia el vaig veure, al jardinet de la senyora Borràs. La mare diu que no li agraden, perquè són flors del dia dels morts, però era un crisantem esplèndid: gros, arrissat, d’un groc brillant. I de seguida em va rondar aquella idea agosarada, que m’espantava i tot: el prendria. Me’l vaig mirar qui sap els dies, bo i esperant el moment que ningú no em pogués veure, perquè la finestra de la cuina donava al jardí.

El moment o, més aviat, la decisió, va arribar una tarda que ningú no semblava recordar-se de mi. Vaig tallar el crisantem amb mans tremoloses, me’l vaig amagar al davantal, i em vaig acomiadar, amb un crit des de la porta, de la senyora Borràs. Però ella va sortir, a poc a poc, em va mirar, i jo vaig envermellir intensament. Va dir, simplement:

–Si me l’haguessis demanat, te l’hauria donat de gust.

Aquella nit em vaig fer un tip de plorar, amb el crisantem pansit amagat sota el coixí. I pensava que no era tan bona nena com deien els plomalls dels pixallits, com es pensava l’avi.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada