divendres, 23 d’agost de 2013

CALIDOSCOPI D’ESTRELLES


 
–Ja has fet la carta als Reis? –pregunta la Maria a la Núria, que és la seva millor amiga.

–La meva mare diu que els reis són els pares –contesta la nena.

–Jo no ho crec, això –salta la Maria vivament–. Els Reis són els Reis. Que no els veus quan arriben, cada any, amb les carrosses plenes de paquets?

La conversa queda interrompuda, en aquest punt, perquè el toc de campaneta anuncia la fi de l’esbarjo. Però aquell vespre, a casa, la Núria encara hi pensa, i demana tímidament paper a la mare, que escriu a màquina, com sempre, i que ja se sap que no es pot molestar.

–És que vull escriure la carta als Reis... –explica.

–Oh, no cal, nena. Ja em diràs què vols. I ara, deixa’m treballar. Vols el paper per a fer un dibuix?

Però la Núria no té ganes de dibuixar. I se’n va a veure l’àvia, que viu al pis de sobre i que té un terrat molt gran, ple de flors. Bada una estona, juga amb les agulles d’estendre, que són de tots colors i van molt bé per a fer-se un serrell al vestit, i finalment s’asseu a terra al costat de l’àvia Maria, que fa unes puntes de ganxet molt llargues i blanques.

–Àvia, tu feies la carta als Reis, quan eres petita? –pregunta la noieta.

–Ui, abans els Reis eren molt pobres, Núria. No els fèiem pas cap carta. Només deixàvem les sabates al balcó i, a vegades, també una nina vella, despullada, perquè els Reis la vestissin.

La nena obre els ulls com unes taronges.

–I, què passava?

–Oh, trobàvem la nina amb vestidets nous. I a vegades unes quantes pomes, i un grapadet de caramels. O un trosset de carbó de sucre, que volia dir que havíem de ser més bones minyones.

–Em deixaràs posar les sabates i una nina despullada al teu terrat?

–I tant, noieta. Però l’hauràs d’abrigar, perquè de nit fa molt fred.

Quan arriba la nit de Reis, doncs, la Núria puja al terrat de l’àvia per veure’ls passar, solemnes i drets a les carrosses. Els llums de paper fan una coloraina al seu voltant, i els patges negres els obren el pas, muntats en uns cavalls molt ben engalanats. Quan passen per dessota el seu balcó, el rei ros saluda la nena i l’àvia, de la carrossa estant.

–Ho has vist, àvia? El rei ros m’ha vist!

–Així, doncs, no s’oblidarà pas de tu.

Quan la comitiva dels Reis s’allunya, cap a la Casa de la Ciutat, àvia i néta fan els preparatius. La nena porta les sabates, que l’àvia Maria li ha fet embolar, i la nina despullada, que abriguen amb un tros de jersei vell. La dona porta un got de vi bo i un plat de galetes, i ho arrengleren tot a l’ampit de la finestra del menjador, que dóna al terrat.

–És per si els Reis estan cansats i tenen gana o set –explica.

Aquesta nit, la Núria amb prou feines pot dormir. S’aixeca un parell de cops a fer pipí, i a beure aigua, i fins i tot espia el cel negre i quiet i la lluna groga i rodona damunt la Mola, arrodonida i vigilant enllà de les teulades. Però res no destorba el silenci. I si els Reis són de mentida, al capdavall? S’adorm amb el dubte.

L’endemà, al menjador de casa la Núria, hi ha una gran capsa amb la nina que plora i a qui creixen els cabells, que aquest any anuncien per la televisió i que ella va triar als grans magatzems. I també llibres de contes, amb molts dibuixos i força lletra, i pijames nous, i un trencaclosques molt complicat.

Juga una estona amb la nina, tan grossa que li arriba a la cintura. Però al cap d’una mica, els cabells s’han encallat i ja no creixen. Llavors la petita Núria puja al pis de dalt, a veure què li han portat els Reis de debò.

–Bon dia, àvia! Ja has vist què m’han portat els Reis?

–És clar que no, nena. Això és cosa teva!

Obre la finestra del terrat d’una revolada. Les galetes estan una mica mossegades. El vi bo, però, ha desaparegut.

–No devien tenir gaire gana –diu l’àvia Maria–. És clar, van a tantes cases!

La nina de l’any passat porta un vestit blau molt llampant, amb un farbalà acabat en una punteta blanca, com les que fa l’àvia.

–Has vist, àvia? L’han pentinada i tot!

–Què dius ara! Caram, quina trena més ben feta! I el llaç és del mateix color que el vestit.

També hi ha un trosset de carbó de sucre embolicat amb paper fi –però molt petit, perquè la Núria ja és bona nena– i un paquetet misteriós, de color verd.

Dintre del paper verd hi ha una capseta de cartró rectangular, amb tot de llunes i estrelles blaves. I, dins de la capsa, una mena de tub de color blau fosc, amb un vidre al capdavall. Res més.

–Tu saps què és això, àvia?

–Em penso que se’n diu un calidoscopi. Mira per aquí, a veure què hi veus.

La Núria queda d’allò més admirada.

–Hi ha una estrella de colors!

L’àvia li sacseja una mica el calidoscopi.

–I ara?

–Oh, és una altra estrella. Potser és l’estrella dels Reis!

Ja se sap que les vacances de Nadal són curtes. Quan tornen a l’escola, les dues amigues s’han d’explicar un pilot de coses.

–Saps què m’han portat, els Reis? –li diu la Marta, tota cofoia–. Una nina que plora! I, a més li creixen els cabells!

–A mi me l’han comprada els meus pares –diu la Núria–. Però els Reis m’han vestit la nina de l’any passat, i m’han portat una cosa que té un nom estrany per veure la seva estrella. Ja t’ho ensenyaré.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada