dimecres, 28 d’agost de 2013

BOIRA



Els dies d’hivern, quan hi ha boira espessa, la barana del pont és tota blanca de gebre i la vorera, glaçada, sembla un vidre. El Francesc s’hi entreté una estona, camí de l’escola: li agrada de patinar-hi, malgrat les mirades reprovadores de les àvies porugues que travessen la zona de perill a poc a poc, estintolades al bastó, amb por de caure.

Però avui és dimecres i, a més de la boira, a Torelló hi ha mercat: una estesa de parades blanques que s’allargassen al costat del riu, passat el pont.

Ja és hora d’entrar a l’escola, gairebé, però el Francesc encara bada una mica ací i allà: tafaneja les piles de ganivets i de rellotges, els mitjons de llana, les bótes altes, els anoracs de colors llampants, verds i taronges, com un semàfor. Li fa mandra, anar a estudi. Ja fa temps que no entén les explicacions dels mestres, i se n’ha ben avorrit, dels llibres...

Ja estava a punt d’anar-hi, resignat, però llavors el veu: és un gosset blanc, brut, que tremola de fred, arraulit vora la furgoneta groga d’un venedor enfeinat en la descàrrega d’unes grans caixes plenes de sabates barrejades, totes les mides i els colors.

–És de vostè, el gos?

–No, noi, i em fa més nosa que servei, si ho vols saber.

L’agafa. Té el pèl humit i terrós, i dues rengleres bessones de mugrons petits a la panxa, com botons: és una gosseta! Potser encara la podria dur a casa... però, és tard; ja cauen les nou campanades fatídiques, flonges enmig del brou espès i boirós, esmorteïdes pel brogit intens dels cotxes. I ja no s’hi pensa més: amb penes i treballs encabeix la bestiola a la seva cartera i corre cap a l’escola, disposat a suportar, una vegada més, una bona renyina, per arribar tard...

–És que no he sentit el despertador –menteix, amb un posat de bon noi, convincent.

–Au, seu. I escolta.

Parlen de la boira, a la classe. No sé què diu de les comparacions, el mestre. Però el Francesc no se l’escolta gaire, amatent només a la cartera bellugadissa que té entre les cames.

–Va, nois. Què diríeu que sembla, la boira?

S’aixequen tot de mans.

–Un llençol molt fi...

–Una teranyina gegant!

–I a tu, Francesc, què et sembla?

Renoi, quin ensurt. Estava ben bé a la lluna... Improvisa:

–Què? La boira?... Doncs... la boira... sembla l’escuma que omple la banyera on rento una gosseta blanca!

Tots se’l miren, sorpresos.

–Saps que això és molt bonic? –diu el mestre, i comença a escriure a la pissarra les comparacions que han anat sortint. Però just llavors se sent un lladruc inconfusible, i el Francesc s’ajup alarmat, però ja no hi és a temps: la gosseta surt com un llampec de la cartera, i corre esverada entre les cames dels nois, que se la miren encuriosits i enriolats.

 

El desori és notable. El mestre commina el Francesc –que no és pas la primera vegada que porta animalons a classe–:

–Potser que l’agafis, oi?

El noi s’aixeca, avergonyit i atabalat:

–Boira! Vine, Boira! –diu baixet, amb tendresa, mentre agafa la gosseta i recull precipitadament els papers de la paperera tombada.

–Ja la pots dur a casa teva ara mateix: tens cinc minuts! –diu el mestre. I continua escrivint a la pissarra, impassible.

Quan el noi ja torna de casa, adelerat, i travessa el mercat a tot córrer, camí de l’escola, el llençol fi de la boira ja s’ha esquinçat, i lluu una mica de sol, mandrós i pàl·lid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada